Mandat britànic de Palestina: diferència entre les revisions
Línia 110: | Línia 110: | ||
A més de jueus i àrabs de Palestina, en total a mitjans de 1944 els britànics havien reunit una força multiètnica formada per refugiats jueus europeus voluntaris (de països ocupats pels alemanys), [[jueus iemenites]] i [[Beta Israel|jueus abissinis]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Corrigan|nom=Gordon|títol=The Second World War|editorial=Thomas Dunne Books|any=2011|isbn=978-0-312-57709-4|pàgina=523|llengua=anglès|url=https://books.google.es/books?id=GYC0YaIsAx8C&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q&f=false}}</ref> |
A més de jueus i àrabs de Palestina, en total a mitjans de 1944 els britànics havien reunit una força multiètnica formada per refugiats jueus europeus voluntaris (de països ocupats pels alemanys), [[jueus iemenites]] i [[Beta Israel|jueus abissinis]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Corrigan|nom=Gordon|títol=The Second World War|editorial=Thomas Dunne Books|any=2011|isbn=978-0-312-57709-4|pàgina=523|llengua=anglès|url=https://books.google.es/books?id=GYC0YaIsAx8C&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q&f=false}}</ref> |
||
====L'Holocaust i les quotes d'immigració==== |
|||
[[File:Hagana Ship - Jewish State at Haifa Port (1947).jpg|thumb|''Jewish State'' ship, one of several Haganah ships that carried Jewish immigrants from Europe, mostly illegal, at the [[Port of Haifa|Haifa Port]], Mandatory Palestine, 1947<ref name="JIJI"/>]] |
|||
In 1939, as a consequence of the [[White Paper of 1939]], the British reduced the number of immigrants allowed into Palestine. The [[Second World War]] and the [[Holocaust]] started shortly thereafter and once the 15,000 annual quota was exceeded, Jews fleeing [[Nazi]] persecution were interned in detention camps or deported to places such as [[British Mauritius|Mauritius]].<ref>{{cite book |last=Lenk |first=RS |title=The Mauritius Affair, The Boat People of 1940–41 |location=London |publisher=R Lenk |year=1994 |isbn=978-0-9518805-2-4}}</ref> |
|||
Starting in 1939, a clandestine immigration effort called ''[[Aliya Bet]]'' was spearheaded by an organisation called [[Mossad LeAliyah Bet]]. Tens of thousands of European Jews escaped the Nazis in boats and small ships headed for Palestine. The British [[Royal Navy]] intercepted many of the vessels; others were unseaworthy and were wrecked; a [[Haganah]] bomb sunk the {{SS|Patria|1913|6}}, killing 267 people; two other ships were sunk by [[Shchuka-class submarine|Soviet submarines]]: the motor [[schooner]] {{MV|Struma||2}} was [[Struma disaster|torpedoed and sunk]] in the [[Black Sea]] by a Soviet submarine in February 1942 with the loss of nearly 800 lives.<ref>{{cite web |url=http://www.jewishgen.org/databases/holocaust/0140_Struma.html#P9 |last=Aroni |first=Samuel |title=Who Perished on the Struma And How Many? |year=2002–2007 |publisher=JewishGen.org}}</ref> The last refugee boats to try to reach Palestine during the war were the ''Bulbul'', {{MV|Mefküre||2}} and ''Morina'' in August 1944. A Soviet submarine sank the motor schooner ''Mefküre'' by torpedo and shellfire and machine-gunned survivors in the water,<ref>{{cite web |url=http://flot.sevastopol.info/ship/podlodki/shya215.htm |script-title=ru:Подводная лодка "Щ-215" |website=Черноморский Флот информационный ресурс |language=ru |date=2000–2013 |access-date=27 March 2013}}</ref> killing between 300 and 400 refugees.<ref>{{cite web |url=http://www.wertheimer.info/family/GRAMPS/Haapalah/plc/2/7/bea98dbf1dc6d1a1772.html |title=מפקורה SS Mefküre Mafkura Mefkura |website=Haapalah Aliyah Bet Database|date=27 September 2011 |access-date=26 March 2013}}</ref> Illegal immigration resumed after the end of the Second World War, especially by the Haganah, who carried mostly illegal Jewish immigrants in the period 1945-47.<ref name="JIJI">{{cite web|url=https://www.jstor.org/stable/4467083|title=United States: British Collaboration on Illegal Immigration to Palestine, 1945-1947|work=Miriam Joyce Haron|accessdate=6 December 2023|year=1980|publisher=JSTOR}}</ref> |
|||
After the war, 250,000 Jewish refugees were stranded in displaced persons (DP) camps in Europe. Despite the pressure of world opinion, in particular the repeated requests of the [[U.S. President]], [[Harry S. Truman]], and the recommendations of the [[Anglo-American Committee of Inquiry]] that 100,000 Jews be immediately granted entry to Palestine, the British maintained the ban on immigration. |
|||
== Pla de partició de l'ONU == |
== Pla de partició de l'ONU == |
Revisió del 12:34, 28 gen 2024
פלשתינה (א"י) (he) | |||||
Localització | |||||
---|---|---|---|---|---|
| |||||
Estat desaparegut | Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda | ||||
Capital | Jerusalem | ||||
Població humana | |||||
Població | 1.764.520 (1945) (66,27 hab./km²) | ||||
Idioma oficial | anglès hebreu àrab | ||||
Religió | islam, judaisme i cristianisme | ||||
Geografia | |||||
Superfície | 26.626 km² | ||||
Limita amb | |||||
Dades històriques | |||||
Anterior | |||||
Creació | 1r juliol 1920 | ||||
Dissolució | 14 maig 1948 | ||||
Següent | Israel, Jordània i Govern de Tota Palestina | ||||
Organització política | |||||
Forma de govern | mandat de la Societat de Nacions | ||||
Moneda | lliura palestina | ||||
El Mandat britànic de Palestina[a][1]fou una entitat geopolítica que va existir entre 1920 i 1948 a la regió de Palestina sota els termes del Mandat de la Societat de Nacions per a Palestina.
Durant la Primera Guerra Mundial (1914–1918), una rebel·lió àrab contra el domini de l'otomà i la Força Expedicionària Egípcia de l'Imperi Britànic, capitanejada pel general Edmund Allenby, va expulsar els turcs otomans del Llevant, en el marc de la Campanya del Sinaí i Palestina.[2] El Regne Unit s'havia mostrat d'acord, mitjançant la Correspondència McMahon-Hussein, a afavorir la independència dels àrabs si aquests es revoltaven contra els otomans, però tots dos bàndols van fer interpretacions diferents d'aquests acords i final el Regne Unit i França van dividir el territori segons els acords de Sykes-Picot, considerats com un acte de traïció per part dels àrabs.
Per a acabar de complicar encara més la situació, la Declaració Balfour de 1917 prometia el suport britànic a una llar nacional per al poble jueu a Palestina. Quan va acabar la guerra, britànics i els francesos van establir una administració del territori enemic ocupat en condomini conjunt al que havia estat la Síria otomana. Els britànics, a més, van aconseguir legitimar el seu control sobre el territori en obtenir un Mandat de la Societat de Nacions el juny de 1922. L'objectiu formal del sistema de mandats de la Societat de Nacions era administrar aquelles parts de la Partició de l'Imperi Otomà que havien estat sota el seu control al Pròxim Orient des del segle xvi, «fins aquell moment en què siguin capaces de mantenir-se per si mateixes».[3]
L'administració civil del mandat es va formalitzar quan la Societat de Nacions va consentir, el 1923, la creació del Mandat britànic de Palestina, que consistia en dues àrees administratives: la regió situada a l'oest del riu Jordà, coneguda com a Palestina i sota administració directe britànica fins al 1948; i el territori situat a l'est del Jordà, una regió semiautònoma coneguda com a Transjordània, dirigida per la família haiximita de Hijaz, que va aconseguir la independència el 1946.[4]
Durant el mandat, la zona va contemplar successives onades d'immigració jueva i l'augment de moviments nacionalistes tant a la comunitat jueva com a l'àrab. Els interessos nacionals en competició de les poblacions àrab i jueva de Palestina entre elles i contra les autoritats britàniques governants van provocar la Gran Revolta àrab de 1936-1939 al mandat de Palestina i la insurgència jueva, que va culminar en la Guerra Civil durant el Mandat Britànic de Palestina. El Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina per dividir el territori en dos estats, un d'àrab i un de jueu, es va aprovar el novembre de 1947. La guerra arabo-israeliana de 1948 va acabar amb el territori del Mandat de Palestina dividit entre l'Estat d'Israel, el Regne Haiximita de Jordània, que es va annexionar territori a la riba occidental del riu Jordà, i el Regne d'Egipte, que va establir el "Protectorat de Palestina" a la Franja de Gaza.
Etimologia
El nom donat al territori del Mandat era "Palestina", d'acord amb l'ús local palestí àrab i otomà[5][6][7][b]així com les tradicions europees.[c] La carta del Mandat estipulava que la Palestina Mandatària tindria tres idiomes oficials, a saber, l'anglès, l'àrab i l'hebreu.
El 1926, les autoritats britàniques van decidir formalment utilitzar els equivalents tradicionals àrab i hebreu del nom anglès, és a dir, filasţīn (فلسطين) i pālēśtīnā (פּלשׂתינה) espectivament. El lideratge jueu va proposar que el nom hebreu propi hauria de ser ʾĒrēts Yiśrāʾel (ארץ ישׂראל, Terra d'Israel). El compromís final va ser afegir les inicials del nom proposat en hebreu, àlef-iod, entre parèntesis (א״י), sempre que el nom del Mandat s'esmentés en hebreu als documents oficials.[9] El lideratge àrab va veure aquest compromís com una violació dels termes del mandat. Alguns polítics àrabs van suggerir "Síria meridional" (سوريا الجنوبية) com a nom àrab. Les autoritats britàniques van rebutjar aquesta proposta; segons l'Acta de la novena sessió de la Comissió de Mandats Permanents de la Societat de Nacions:
« | (anglès) Colonel Symes explained that the country was described as «Palestine» by Europeans and as «Falestin» by the Arabs. The Hebrew name for the country was the designation «Land of Israel», and the Government, to meet Jewish wishes, had agreed that the word «Palestine» in Hebrew characters should be followed in all official documents by the initials which stood for that designation. As a set-off to this, certain of the Arab politicians suggested that the country should be called «Southern Syria» in order to emphasise its close relation with another Arab State. | (català) El coronel Symes va explicar que el país era descrit com a «Palestina» pels europeus i com a «Falestina» pels àrabs. El nom hebreu del país era la designació «Terra d'Israel», i el Govern, per tal de satisfer els desitjos jueus, havia acordat que la paraula «Palestina», en caràcters hebreus, hauria d'anar seguida, en tots els documents oficials, per les inicials que representaven aquesta designació. Com a compensació d'això, alguns polítics àrabs van suggerir que el país s'anomenés «Síria meridional» per emfatitzar la seva estreta relació amb un altre estat àrab. | » |
— [10] |
El terme anglès mandate, i el seu equivalent català, mandat, indiquen que l'estatus jurídic de l'entitat deriva d'un mandat de la Societat de Nacions;[11][12] no està relacionat amb el sentit d'ordre o prescrit.[13]
Història
Dècada del 1920
Després de l'arribada dels britànics, els habitants àrabs van establir associacions musulmanes-cristianes a totes les ciutats principals.[14]El 1919 es van unir per celebrar el primer Congrés Àrab de Palestina a Jerusalem.[15]Estava dirigit principalment al govern representatiu i a l'oposició a la Declaració Balfour.[16]Paral·lelament, el març del 1918 es va formar la Comissió Sionista, i es va activar en la promoció dels objectius sionistes a Palestina. El 19 d'abril de 1920, van tenir lloc les eleccions de l'Assemblea de Representants de 1920 per a l'Assemblea de Representants de la comunitat jueva palestina.[17]
El març de 1920, els comandos àrabs es van topar amb una forta resistència a la batalla de Tel Hai per part dels defensors jueus, liderats per Joseph Trumpeldor retardant l'avanç àrab, i acabant amb les aspiracions franceses sobre l'Alta Galilea. Durant la celebració de Nabi Musa, la multitud àrab, empesa a la violència per diversos líders nacionalistes va atacar la població jueva de Jerusalem,[18] causant una desena de morts i prop de 250 ferits en la primera gran manifestació de violència entre les comunitats àrab i jueva de Palestina en el context del conflicte nacionalista que els oposa.[19] Va empènyer els jueus a desenvolupar la seva pròpia organització de defensa: la Haganà.[20]
El juliol de 1920, una administració civil britànica encapçalada per un Alt Comissionat va substituir l'administració militar.[21] El primer alt comissari, Herbert Louis Samuel, sionista i recentment ministre del gabinet britànic, va arribar a Palestina el 20 de juny de 1920 per assumir el seu nomenament l'1 de juliol. Samuel va establir la seva seu i la seva residència oficial a una part del complex de l'Hospital Augusta Victòria a la muntanya Scopus, al que llavors era l'extrem nord-est de Jerusalem, un edifici que havia estat construït pels alemanys cap al 1910.[22]Danyat per un terratrèmol el 1927, aquest edifici va servir com a seu i residència oficial dels alts comissionats britànics fins al 1933.[22] Aquell any, es va completar una nova seu i una residència oficial per a l'Alt Comissionat construïda expressament al que llavors era l'extrem sud-est de Jerusalem.[22] Conegut com a Armon HaNetziv per la població jueva, aquest edifici, situat al "Turó del Mal Consell" a la carena de Jabel Mukaber, va romandre en ús com a seu i residència oficial dels alts comissionats britànics fins a finals de govern britànic el 1948.[22]
Una de les primeres accions de l'administració civil acabada d'instal·lar va ser començar a atorgar concessions del Govern Mandatari sobre actius econòmics clau. El 1921 el govern va concedir a Pinhas Rutenberg, un empresari jueu, concessions per a la producció i distribució d'energia elèctrica. Rutenberg aviat va establir una companyia elèctrica els accionistes de la qual eren organitzacions sionistes, inversors i filantrops. Els àrabs palestins ho van veure com una prova que els britànics pretenien afavorir el sionisme. L'administració britànica afirmava que l'electrificació milloraria el desenvolupament econòmic del país en el seu conjunt, alhora que asseguraria el seu compromís de facilitar una Llar Nacional Jueva a través de mitjans econòmics, més que polítics.[23]
El maig de 1921, vora 100 persones van morir en els disturbis a Jaffa després que una baralla entre els manifestants d'esquerra jueus rivals fos seguida per atacs dels àrabs contra els jueus.
L'alt comissionat Samuel va intentar establir institucions autònomes a Palestina, tal com exigia el mandat, però els dirigents àrabs es va negar a cooperar amb qualsevol institució que inclogués la participació jueva.[24]Quan Kamil al-Husayni, el Gran Muftí de Jerusalem, va morir el març de 1921, l'Alt Comissionat Samuel va nomenar al seu mig germà, Mohammad Amin al-Husseini, per al càrrec. Amin al-Husseini, membre del clan al-Husayni de Jerusalem, era un líder nacionalista àrab i musulmà. Com a Gran Muftí, així com en els altres càrrecs influents que va ocupar durant aquest període, al-Husseini va tenir un paper clau en l'oposició violenta al sionisme. El 1922, al-Husseini va ser elegit president del Consell Suprem Musulmà que havia estat establert per Samuel el desembre de 1921.[25][d]El Consell controlava els fons del waqf, per valor anual de desenes de milers de lliures,[27]i els fons dels orfes, per valor anual d'unes 50.000 lliures, en comparació amb les 600.000 lliures del pressupost anual de l'Agència Jueva[28] A més, controlava els tribunals islàmics a Palestina. Entre altres funcions, aquests tribunals tenien la facultat de nomenar mestres i predicadors.
L'Order in Council de Palestina de 1922[29] va establir un Consell Legislatiu, que havia de constar de 23 membres: 12 elegits, 10 nomenats i l'Alt Comissionat.[30]Dels 12 membres triats, vuit havien de ser àrabs musulmans, dos àrabs cristians i dos jueus.[31] Els àrabs van protestar contra la distribució dels escons, amb l'argument que, en constituir el 88% de la població, tenir només el 43% dels escons era injust.[31]Les eleccions van tenir lloc al febrer i març de 1923, però a causa d'un boicot àrab, els resultats van ser anul·lats i es va establir un Consell Assessor de 12 membres.[30]
El mandat britànic va entrar oficialment en vigor el 24 de juliol de 1922.[32] Els britànics van decidir dividir el territori en dues parts: la part a l'oest del riu Jordà passà a anomenar-se «Palestina» i la part a l'est «Transjordània». L'abril de 1923, els britànics van reconèixer l'emir Abd-Al·lah, com a monarca legítim de Transjordània, cosa que limità la "llar" dels jueus a la part occidental del riu Jordà.
En el Primer Congrés Mundial de Dones Jueves que es va celebrar a Viena, Àustria, l'any 1923, es va decidir que: "Sembla, doncs, que és el deure de tots els jueus cooperar en la reconstrucció socioeconòmica de Palestina i ajudar a l'assentament dels jueus en aquest país".[33]
L'octubre de 1923, Gran Bretanya va proporcionar a la Societat de Nacions un informe sobre l'administració de Palestina per al període 1920-1922, que cobria el període anterior al mandat.[34]
L'agost de 1929 es van produir aldarulls en què van morir 250 persones.
Dècada de 1930: insurgència armada àrab
El 1930, el xeic Izz ad-Din al-Qassam va arribar a Palestina des de Síria, aleshores part del Mandat francès per Síria i el Líban, i va organitzar i establir la Mà Negra, una organització militant antisionista i anti-britànica. Va reclutar i organitzar l'entrenament militar dels camperols, i el 1935 havia allistat entre 200 i 800 homes. Van fer servir bombes i armes de foc contra els colons sionistes i van vandalitzar els horts de colons i les línies ferroviàries construïdes pels britànics.[35] El novembre de 1935, dos dels seus homes es van veure involucrats en un tiroteig amb una patrulla de la Policia Palestina per perseguia lladres de fruites i un policia va ser assassinat. Després de l'incident, la policia colonial britànica va iniciar una recerca i va envoltar al-Qassam en una cova prop de Ya'bad. Al tiroteig posterior, al-Qassam va ser abatut.[35]
La revolta àrab
La mort d'al-Qassam el 20 de novembre de 1935 va generar una indignació generalitzada a la comunitat àrab. Enormes multituds van acompanyar el cos de Qassam a la seva tomba a Haifa. Uns mesos més tard, l'abril de 1936, va esclatar la vaga general nacional àrab. La vaga va durar fins a l'octubre de 1936, instigada pel Comitè Superior Àrab, encapçalat per Amin al-Husseini. Durant l'estiu d'aquell any, milers d'hectàrees i horts de conreu jueu van ser destruïts. Els civils jueus van ser atacats i assassinats, i algunes comunitats jueves, com les de Beisan (Bet-Xean) i Acre, van fugir a zones més segures.[36] La violència va disminuir durant aproximadament un any mentre els britànics van enviar la Comissió Peel a investigar.[37]
Durant les primeres etapes de la Revolta àrab, a causa de la rivalitat entre els clans d'al-Husseini i Nashashibi entre els àrabs palestins, Raghib Nashashibi es va veure obligat a fugir a Egipte després de diversos intents d'assassinat ordenats per Amin al-Husseini.[38]
Després del rebuig àrab de la recomanació de la Comissió Peel, la revolta es va reprendre a la tardor de 1937. Durant els següents 18 mesos, els britànics van perdre Nablus i Hebron. Les forces britàniques, amb el suport de 6.000 policies auxiliars jueus armats,[39][e] va reprimir els disturbis generalitzats amb una força aclaparadora. L'oficial britànic Orde Wingatee (que donava suport a un renaixement sionista per motius religiosos[40]) va organitzar esquadrons especials nocturns formats per soldats britànics i voluntaris jueus com Yigal Al·lon, que "va aconseguir èxits significatius contra els rebels àrabs a la baixa Galilea i a la vall de Jizreel"[41] fent incursions a pobles àrabs[42] L'Irgun, un grup de milícies jueves, va utilitzar la violència també contra civils àrabs com a "actes de represàlia",[43] atacant mercats i autobusos .
Quan la revolta va concloure el març de 1939, més de 5.000 àrabs, 400 jueus i 200 britànics havien estat assassinats i almenys 15.000 àrabs van resultar ferits.[44] En total, el 10% de la població masculina àrab adulta va ser assassinada, ferida, empresonada o exiliada.[45] De 1936 a 1945, mentre establien acords de seguretat de col·laboració amb l'Agència Jueva, els britànics van confiscar 13.200 armes de foc als àrabs i 521 armes als jueus.[46]
Els atacs a la població jueva per part dels àrabs van tenir tres efectes duradors: en primer lloc, van provocar la formació i el desenvolupament de milícies clandestines jueves, principalment la Haganà, que havien de resultar determinants el 1948. En segon lloc, va quedar clar que ambdues comunitats no es podien conciliar, i va néixer la idea de la partició. En tercer lloc, els britànics van respondre a l'oposició àrab amb el Llibre Blanc de 1939, que va restringir severament la compra de terres i la immigració jueva. Tanmateix, amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial, ni tan sols es va assolir aquesta quota reduïda d'immigració. La mateixa política del Llibre Blanc va radicalitzar segments de la població jueva, que després de la guerra ja no cooperarien amb els britànics.
La revolta també va tenir un efecte negatiu en el lideratge àrab palestí, la cohesió social i les capacitats militars i va contribuir al resultat de la guerra de 1948 perquè "quan els palestins es van enfrontar al seu repte més fatídic el 1947-49, encara patien la repressió britànica. de 1936-1939, i en efecte no tenien cap lideratge unificat. De fet, es podria argumentar que pràcticament no tenien cap lideratge".[47]
Propostes de partició
El 1937, la Comissió Peel va proposar una partició entre un petit estat jueu, la població àrab del qual s'hauria de transferir, i un estat àrab que s'uniria a l'emirat de Transjordània, que també formant part del mandat per a Palestina, una proposta rebutjada totalment pels àrabs. Els dos principals líders jueus, Chaim Weizmann i David Ben-Gurion, havien convençut el Congrés sionista d'aprovar de manera equívoca les recomanacions de Peel com a base per a més negociacions.[48] En una carta al seu fill l'octubre de 1937, Ben-Gurion va explicar que la partició seria un primer pas per a "la possessió de la terra en el seu conjunt".[49] El mateix sentiment va ser registrat per Ben-Gurion en altres ocasions, com en una reunió de l'executiu de l'Agència Jueva el juny de 1938, així com per Chaim Weizmann.[49]
Després de la Conferència de Londres del febrer i març de 1939, el govern britànic va publicar un Llibre blanc que proposava un límit a la immigració jueva des d'Europa, restriccions a la compra de terres jueves i un programa per a la creació d'un estat independent per substituir el Mandat en deu anys. Això va ser vist pel Yixuv com una traïció dels termes obligatoris, especialment a la llum de la creixent persecució dels jueus a Europa. En resposta, els sionistes van organitzar Aliyah Bet, un programa d'immigració il·legal a Palestina. Lehi, un petit grup de sionistes extremistes, va fer atacs armats contra les autoritats britàniques a Palestina. Tanmateix, l'Agència Jueva, que representava el lideratge sionista principal i la majoria de la població jueva, encara esperava persuadir Gran Bretanya perquè permetés la reinici de la immigració jueva i va cooperar amb Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial.
Segona Guerra Mundial
Activitat aliada i de l'Eix
El 10 de juny de 1940, durant la Segona Guerra Mundial, el Regne d'Itàlia va declarar la guerra a l'Imperi Britànic i es va fer costat a l'Alemanya nazi. Al cap d'un mes, la Regia Aeronautica va atacar Palestina des de l'aire i va bombardejar Tel Aviv i Haifa, fet va causar 107 víctimes mortals.[50]
L'any 1942, hi va haver un període de gran preocupació per als Yixuv, quan les forces alemanyes del general Erwin Rommel van avançar cap a l'est a través del nord d'Àfrica cap al canal de Suez, fent témer que conquerís Palestina. Aquest període es coneixia com els "200 dies de por". Aquest esdeveniment va ser la causa directa de la fundació, amb el suport britànic, del Palmah, una unitat regular altament entrenada pertanyent a la Haganà.[51]
Com en la majoria del món àrab, no hi havia unanimitat entre els àrabs palestins quant a la seva posició respecte als combatents a la Segona Guerra Mundial. Diversos líders i personatges públics van veure una victòria de les potències de l'Eix com el resultat probable i una manera de recuperar Palestina dels sionistes i els britànics. Encara que els àrabs no eren molt considerats per la teoria racial nazi, els nazis van encoratjar el suport àrab com a contraposició a l'hegemonia britànica. En l'aniversari de la Declaració Balfour el 1943, el Reichsführer-SS Heinrich Himmler i el ministre d'Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop van enviar telegrames de suport al Gran Muftí de Jerusalem Amin al-Husayni, per llegir en veu alta per a una emissió de ràdio a una concentració de simpatitzants. a Berlín. D'altra banda, fins a 12.000 àrabs palestins, amb el suport de moltes figures destacades com els alcaldes de Nablus i Gaza i mitjans com "Radio Palestine" i el destacat diari Falastin, amb seu a Jaffa, es van oferir voluntaris per unir-se i lluitar pels britànics, amb molts servint en unitats que també incloïen jueus de Palestina. 120 dones palestines també van servir com a part del "Servei Territorial Auxiliar". No obstant això, aquesta història ha estat menys estudiada, ja que les fonts israelianes es van centrar més en l'estudi del paper jugat pels soldats jueus, i les fonts palestines "no tenien ganes de glorificar els noms d'aquells que van cooperar amb la Gran Bretanya no tants anys després que els britànics van caure. la revolta àrab de 1936-1939 i, per tant, indirectament va ajudar els jueus a establir un estat."
Mobilització
El 3 de juliol de 1944, el govern britànic va consentir l'establiment d'una Brigada Jueva dins de l'exèrcit britànic, amb oficials superiors jueus i també no jueus triats a dit. El 20 de setembre de 1944, un comunicat oficial de l'Oficina de Guerra va anunciar la formació del Grup de Brigades Jueves de l'Exèrcit Britànic. Aleshores, la Brigada Jueva es va instal·lar a Tarvisio, prop del triangle fronterer d'Itàlia, Iugoslàvia i Àustria, on va tenir un paper clau en els esforços del Berihah per ajudar els jueus a escapar d'Europa cap a Palestina, un paper que molts dels seus membres continuarien després que la brigada es dissolgués. Entre els seus projectes hi havia l'educació i cura dels nens de Selvino. Més tard, els veterans de la Brigada Jueva havien de jugar un paper important en la fundació de les Forces de Defensa d'Israel (FDI).
Des del regiment de Palestina, dos escamots, un de jueu, sota el comandament del brigadier Ernest Benjamin, i un altre d'àrab, van ser enviats per unir-se a les forces aliades al front italià, i van participar a l'ofensiva final allà.
A més de jueus i àrabs de Palestina, en total a mitjans de 1944 els britànics havien reunit una força multiètnica formada per refugiats jueus europeus voluntaris (de països ocupats pels alemanys), jueus iemenites i jueus abissinis.[52]
L'Holocaust i les quotes d'immigració
In 1939, as a consequence of the White Paper of 1939, the British reduced the number of immigrants allowed into Palestine. The Second World War and the Holocaust started shortly thereafter and once the 15,000 annual quota was exceeded, Jews fleeing Nazi persecution were interned in detention camps or deported to places such as Mauritius.[54]
Starting in 1939, a clandestine immigration effort called Aliya Bet was spearheaded by an organisation called Mossad LeAliyah Bet. Tens of thousands of European Jews escaped the Nazis in boats and small ships headed for Palestine. The British Royal Navy intercepted many of the vessels; others were unseaworthy and were wrecked; a Haganah bomb sunk the SS Patria, killing 267 people; two other ships were sunk by Soviet submarines: the motor schooner was torpedoed and sunk in the Black Sea by a Soviet submarine in February 1942 with the loss of nearly 800 lives.[55] The last refugee boats to try to reach Palestine during the war were the Bulbul, and Morina in August 1944. A Soviet submarine sank the motor schooner Mefküre by torpedo and shellfire and machine-gunned survivors in the water,[56] killing between 300 and 400 refugees.[57] Illegal immigration resumed after the end of the Second World War, especially by the Haganah, who carried mostly illegal Jewish immigrants in the period 1945-47.[53]
After the war, 250,000 Jewish refugees were stranded in displaced persons (DP) camps in Europe. Despite the pressure of world opinion, in particular the repeated requests of the U.S. President, Harry S. Truman, and the recommendations of the Anglo-American Committee of Inquiry that 100,000 Jews be immediately granted entry to Palestine, the British maintained the ban on immigration.
Pla de partició de l'ONU
El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar un pla per la partició de Palestina (Resolució 181 de l'Assemblea General de les Nacions Unides), un pla per a dividir la regió en dos estats, un de jueu i un d'àrab, amb Jerusalem i Betlem sota administració internacional. Els líders jueus, incloent-hi l'Agència Jueva, acceptaren el pla, mentre que els líders àrabs palestins el rebutjaren, i també els països àrabs i musulmans veïns.
Mentre el conflicte armat entre forces paramilitars jueves i àrabs continuava, el mandat britànic s'acabà el 15 de maig de 1948, un dia després que l'estat d'Israel hagués estat proclamat. Els estats àrabs veïns van atacar immediatament Israel, començant la Guerra araboisraeliana de 1948. Així doncs, el pla de partició de l'ONU no es va arribar a aplicar mai.
Notes
- ↑ Durant la seva existència, el territori es va conèixer oficialment simplement com a Palestina, però, en anys posteriors, s'han utilitzat una varietat d'altres noms i descriptors, Mandat o Mandat palestí, Mandat britànic de Palestina, anglès: British Mandate of Palestine i Palestina britànica, anglès: Bristish Palestine, àrab: فلسطين الانتدابية Filasṭīn al-Intidābiyah, hebreu: פָּלֶשְׂתִּינָה (א״י) Pāleśtīnā (E.Y.), on EY vol dir Eretz Israel, literalment Terra d'Israel
- ↑ El Filastin Risalesi ("Document de Palestina") de 1915 és una estudi nacional del VIII Cos de l'Exèrcit Otomà, que identificava Palestina com una regió que inclou els sanjaqs d'Akka (la Galilea), el Sanjaq de Nablus i el Sanjaq de Jerusalem. (Kudus Sherif), vegeu Ottoman Conceptions of Palestine-Part 2: Ethnography and Cartography, Salim Tamari
- ↑ L'historiador Nur Masalha descriu la "preocupació britànica per Palestina" i el gran augment de llibres, articles, diaris de viatges i publicacions geogràfiques europeus durant els segles XVIII i XIX.[8]
- ↑ No van ser les credencials religioses erudites les que van fer de Hajj Amin un candidat atractiu a la presidència del Consell Suprem Musulmà als ulls dels funcionaris colonials. Més aviat, va ser la combinació de ser un activista nacionalista eficaç i membre d'una de les famílies notables més respectades de Jerusalem el que va fer avantatjós alinear els seus interessos amb els de l'administració britànica i, per tant, mantenir-lo així en el curt termini.[26]
- ↑ La policia dels assentaments jueus va ser creada i equipada amb camions i cotxes blindats pels britànics que treballaven amb l'Agència Jueva
Referències
- ↑ «League of Nations decision confirming the Principal Allied Powers' agreement on the territory of Palestine» (en anglès). Unispal. Arxivat de l'original el 2013-11-25. [Consulta: 19 juny 2018].
- ↑ Matthew Hughes. Allenby in Palestine: The Middle East Correspondence of Field Marshal Viscount Allenby June 1917 – October 1919 (en anglès). 22. Phoenix Mill, Thrupp, Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing Ltd, 2004 (Army Records Society). ISBN 978-0-7509-3841-9. Allenby a Robertson el 25 de gener de 1918 a Hughes 2004, pàg. 128
- ↑ Article 22, The Covenant of the League of Nations and "Mandate for Palestine," Encyclopedia Judaica, Vol. 11, pàg. 862, Keter Publishing House, Jerusalem, 1972
- ↑ Whiteman, Marjorie M. Departament d'Estat dels EUA. Digest of International Law (en anglès). vol. 1. Washington, DC: Impremta del govern dels EUA, 1963, p. 650–652.
- ↑ Palestine: A Four Thousand Year History (en anglès). Zed, 2018. ISBN 978-1-78699-272-7. Capítol 9: Being Palestine, becoming Palestine, pàg. 287: "El sentit de continuïtat entre la geografia política antiga, medieval i moderna i les tradicions de denominació de Palestina finalment va entrar en joc en la designació del Govern Mandatari Britànic de Palestina". Les pàgines anteriors, p.259-287, documenten detalladament l'ús del terme Palestina pels palestins nadius des del moment en què la impremta es va introduir a la zona a finals del segle xix
- ↑ Khalidi, 1997, p. 151–152.
- ↑ Büssow, Johann. Hamidian Palestine: Politics and Society in the District of Jerusalem 1872–1908 (en anglès). BRILL, 11 d'agost 2011, p. 5. ISBN 978-90-04-20569-7 [Consulta: 17 maig 2013].
- ↑ Masalha, Nur. Palestine A Four Thousand year History (en anglès). Zed Books, 2018, p. 242–245. ISBN 978-1-78699-274-1.
- ↑ Sivak, Jacob. «How was 'Israel' once 'Palestine'? New books and old coins» (en anglès). Jerusalem Post, 27-09-2021. «"Si bé els representants jueus al govern del Mandat s'oposaven a la transliteració de Palestina a l'hebreu i preferien el nom hebreu tradicional d'Eretz Yisrael, hi va haver objeccions àrabs. El compromís, suggerit per Herbert Samuel, primer alt comissionat britànic a Palestina, que era jueu i sionista, va ser l'addició, entre parèntesis, de les inicials hebrees d'Eretz Yisrael. L'abreviatura àlef iod es va utilitzar en tots els documents oficials, segells i monedes fins al final del mandat.“»
- ↑ Comissió de Mandats Permanents de la Societat de Nacions, Acta de la novena sessió (Queixes àrabs), celebrada a Ginebra del 8 al 25 de juny de 1926
- ↑ «Mandat». A: Diccionari jurídic. 13a ampl.. Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, 2023 [Consulta: 2 gener 2024]. «Tutela que exercia un estat sobre certs territoris sota el control de la Societat de Nacions.»
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «mandat». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ Rayman, Noah «Mandatory Palestine: What It Was and Why It Matters» (en anglès). Time, 29-09-2014. Arxivat de l'original el 2020-05-26 [Consulta: 30 novembre 2023].
- ↑ Ira M. Lapidus. A History of Islamic Societies (en anglès). Cambridge University Press, 2002, p. 558. ISBN 9780521779333. «"Els primers van ser els nacionalistes, que el 1918 van formar les primeres associacions musulmanes-cristianes per protestar contra la llar nacional jueva"»
- ↑ Tessler, Mark. A History of the Israeli-Palestinian Conflict (en anglès). segona edició. Indiana University Press, 2009, p. 220-221 (Indiana Series in Middle East Studies). ISBN 9780253013460. «"Un Congrés de Tota Palestina, conegut també com el Primer Congrés de les Societats Musulmanes-Cristianes (SMC), va ser organitzat per les SMC i convocat a Jerusalem el febrer de 1919".»
- ↑ «Primer Congrés Àrab de 1919. Resolució de París». ecf.org.il. Arxivat de l'original el 2017-09-25. [Consulta: 30 novembre 2023].
- ↑ «Palestine Through History: A Chronology (I)» (en anglès). The Palestine Chronicle. Arxivat de l'original el 2011-06-17. [Consulta: 14 febrer 2016].
- ↑ Segev, 2000, p. 128-139.
- ↑ Segev, 2000, p. 122-128.
- ↑ Levine, Daniel. The Birth of the Irgun Zvai Leumi - A Jewish Liberation Movement (en anglès). Gefen Publishing house, 1991, p. 27-29. ISBN 965-229-071-8.
- ↑ «United Nations Maintenance Page» (en anglès). unispal.un.org. Arxivat de l'original el 2014-06-03. [Consulta: 30 novembre 2023].
- ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 «A Colonial Room With a View of Jerusalem» (en anglès). Haaretz, 24-04-2012.
- ↑ Shamir, Ronen. Current Flow: The Electrification of Palestine (en anglès). Stanford University Press, 2013. ISBN 9780804788687.
- ↑ Caplan, Neil. Palestine Jewry and the Arab Question, 1917 – 1925 (en anglès). Psychology Press, 1978, p. 148–161. ISBN 978-0-7146-3110-3.
- ↑ Mattar, Philip. «al-Husayni, Amin». A: Philip Mattar. Encyclopedia of the Palestinians (en anglès). Nova York: Facts On File, 2003. ISBN 978-0-8160-5764-1.
- ↑ Matthews, Weldon C. Confronting an Empire, Constructing a Nation: Arab Nationalists and Popular Politics in Mandate Palestine (en anglès). I.B.Tauris, 2006, p. 31–32. ISBN 9780714643427.
- ↑ Per a més detalls, vegeu: Yitzhak Reiter. Islamic Endowments in Jerusalem under British Mandate. Londres // Portland, Oregon: Frank Cass, 1996. ISBN 9780714646701.
- ↑ Exclosos els fons per a la compra de terres. Vegeu: Sahar Huneidi. A Broken Trust: Herbert Samuel, Zionism and the Palestinians 1920–1925 (en anglès). Londres i Nova York: I.B. Tauris, 2001, p. 38. ISBN 9781860641725.. L'"Agència Jueva", esmentada a l'article 4 del Mandat, només es va convertir en el terme oficial l'any 1928. Aleshores l'organització s'anomenava Executiu Sionista de Palestina.
- ↑ «1922 Palestine Order in Council». Arxivat de l'original el 2014-09-16. [Consulta: 30 novembre 2023].
- ↑ 30,0 30,1 "Palestine. The Constitution Suspended. Arab Boycott Of Elections. Back To British Rule" The Times, 30 de maig 1923, pàg 14, núm. 43354
- ↑ 31,0 31,1 [https://web.archive.org/web/20181015060758/http://www.answers.com/topic/legislative-council-palestine Legislative Council (Palestine)
- ↑ Wallace, Cynthia. ??? (en anglès). Charisma Media, 2012, p. 11. ISBN 1616389176.
- ↑ Nelly Las. «International Council of Jewish Women». International Council of Jewish Women. [Consulta: 20 novembre 2018].
- ↑ Societat de Nacions, Official Journal, octubre de 1923, pàg. 1217.
- ↑ 35,0 35,1 Segev, 2000, p. 360–362.
- ↑ Gilbert, 1998, p. 80.
- ↑ Khalidi, 2006, p. 87–90.
- ↑ Smith, Charles D. Palestine and the Arab–Israeli Conflict: A History with Documents (en anglès). 6a edició. Macmillan, 2007, p. 111–225. ISBN 9780230521292.
- ↑ Gilbert, 1998, p. 85.
- ↑ «The Zionism of Orde» (en anglès). Covenant, vol. 3, núm. 1 [Consulta: 4 agost 2014].
- ↑ Black, 1991, p. 14.
- ↑ Shapira, 1992, p. 247, 249, 350.
- ↑ Firestone, Reuven. Holy War in Judaism: The Fall and Rise of a Controversial Idea (en anglès). Oxford University Press, 2012, p. 192. ISBN 978-0-19-986030-2.
- ↑ «Aljazeera: The history of Palestinian revolts» (en anglès). Arxivat de l'original el 2005-12-15. [Consulta: 15 desembre 2005].
- ↑ Khalidi, 2001, p. 26.
- ↑ Khalidi, 1987, p. 845.
- ↑ Khalidi, 2001, p. 28.
- ↑ Louis, William Roger. Ends of British Imperialism: The Scramble for Empire, Suez, and Decolonization (en anglès), 2006, p. 391.
- ↑ 49,0 49,1 Finkelstein, Norman. Beyond Chutzpah: On the Misuse of Anti-semitism and the Abuse of History (en anglès). University of California Press, 2005, p. 280. ISBN 978-0-520-24598-3.
- ↑ «Why Italian Planes Bombed Tel-Aviv?» (en anglès), 09-09-2011. Arxivat de l'original el 21 de setembre 2011. [Consulta: 14 gener 2024].
- ↑ «1941 THE PALMACH FORMED» (en anglès). History Central, 2022. [Consulta: 14 gener 2024].
- ↑ Corrigan, Gordon. The Second World War (en anglès). Thomas Dunne Books, 2011, p. 523. ISBN 978-0-312-57709-4.
- ↑ 53,0 53,1 «United States: British Collaboration on Illegal Immigration to Palestine, 1945-1947». Miriam Joyce Haron. JSTOR, 1980. [Consulta: 6 desembre 2023].
- ↑ Lenk, RS. The Mauritius Affair, The Boat People of 1940–41. London: R Lenk, 1994. ISBN 978-0-9518805-2-4.
- ↑ Aroni, Samuel. «Who Perished on the Struma And How Many?». JewishGen.org, 2002–2007.
- ↑ «ru:Подводная лодка "Щ-215"» (en rus). Черноморский Флот информационный ресурс, 2000–2013. [Consulta: 27 març 2013].
- ↑ «מפקורה SS Mefküre Mafkura Mefkura». Haapalah Aliyah Bet Database, 27-09-2011. [Consulta: 26 març 2013].
Bibliografia
- Aruri, Naseer Hasan. Jordan: A Study in Political Development 1923–1965 (en anglès). La Haia: Martinus Nijhoff Editorials, 1972. ISBN 978-90-247-1217-5 [Consulta: 2 maig 2009].
- Avneri, Aryeh L. The Claim of Dispossession: Jewish Land-Settlement and the Arabs, 1878–1948 (en anglès). Transaction Editorials, 1984. ISBN 978-0-87855-964-0 [Consulta: 2 maig 2009].
- Bayliss, Thomas. How Israel Was Won: A Concise History of the Arab–Israeli Conflict (en anglès). Lexington Books, 1999. ISBN 978-0-7391-0064-6.
- Bethell, Nicholas. The Palestine Triangle: the Struggle Between the British, the Jews and the Arabs, 1935–48 (en anglès). Londres: Deutsch, 1979. ISBN 978-0-233-97069-1.
- Biger, Gideon. The Boundaries of Modern Palestine, 1840–1947 (en anglès). Londres: Routledge, 2004. ISBN 978-0-7146-5654-0 [Consulta: 2 maig 2009].
- Black, Ian. Israel's Secret Wars: A History of Israel's Intelligence Services (en anglès). Grove Press, 1991. ISBN 978-0-8021-1159-3.
- El-Eini, Roza I.M.. Mandated Landscape: British Imperial Rule in Palestine, 1929–1948 (en anglès). Londres: Routledge, 2006. ISBN 978-0-7146-5426-3 [Consulta: 5 maig 2009].
- Gilbert, Martin. Israel: a history (en anglès). Doubleday, 1998. ISBN 978-0-385-40401-3 [Consulta: 2 maig 2009].
- Mathew Hughe. Allenby in Palestine: The Middle East Correspondence of Field Marshal Viscount Allenby June 1917 – October 1919. 22. Phoenix Mill, Thrupp, Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing Ltd, 2004. ISBN 978-0-7509-3841-9.
- Katz, Shmuel. Battleground: Fact and Fantasy in Palestine (en anglès). Bantam Books, 1973. ISBN 978-0-929093-13-0 [Consulta: 2 maig 2009].
- Khalaf, Issa. Politics in Palestine: Arab Factionalism and Social Disintegration, 1939–1948 (en anglès). State University of New York Press, 1991. ISBN 978-0-7914-0708-0 [Consulta: 6 maig 2009].
- Khalidi, Rashid. Palestinian Identity: The Construction of Modern National Consciousness (en anglès). Columbia University Press, 1997. ISBN 978-0-231-10575-0 [Consulta: 12 febrer 2022].
- Khalidi, Rashid. The Iron Cage: The Story of the Palestinian Struggle for Statehood (en anglès). Beacon Press, 2006. ISBN 978-0-8070-0308-4 [Consulta: 2 maig 2009].
- Khalidi, Rashid. «The Palestinians and 1948: the underlying causes of failure». A: Eugene L. Rogan & Avi Shlaim. The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. 1era ed. 2001. Cambridge University Press, 2007. ISBN 978-0-521-69934-1 [Consulta: 2 maig 2009].
- Khalidi, Walid. From Haven to Conquest: Readings in Zionism and the Palestine Problem Until 1948 (en anglès). Ed. original 1971. Institut d'Estudis Palestins, 1987. ISBN 978-0-88728-155-6 [Consulta: 2 maig 2009].
- Likhovski, Assaf. Law and Identity in Mandate Palestine. Univ of North Carolina Press, 8 desembre 2006. ISBN 978-0-8078-7718-0.
- Louis, Wm. Roger «The United Kingdom and the Beginning of the Mandates System, 1919–1922» (en anglès). International Organization, 23, 1, 1969, pàg. 73–96. DOI: 10.1017/s0020818300025534.
- Morris, Benny. Righteous Victims: A History of the Zionist–Arab Conflict, 1881–1999 (en anglès). Nova York: Alfred A. Knopf, 2001. ISBN 978-0-679-74475-7 [Consulta: 2 maig 2009].
- Pappé, Ilan. «Introduction». A: The Making of the Arab–Israeli Conflict, 1947–1951 (en anglès). I.B.Tauris, 15 agost 1994. ISBN 978-1-85043-819-9 [Consulta: 2 maig 2009].
- Paris, Timothy J. Britain, the Hashemites and Arab Rule, 1920–1925: The Sherifian Solution (en anglès). Londres: Routledge, 2003. ISBN 978-0-7146-5451-5.
- Segev, Tom. One Palestine, Complete: Jews and Arabs Under the British Mandate (en anglès). Traducció: Haim Watzman (trad.). Londres: Henry Holt and Company, 2000. ISBN 978-0-8050-4848-3.
- Shapira, Anita. Land and Power: The Zionist Resort to Force, 1881–1948 (en anglès). Traducció: William Templer (trad.). Oxford University Press, 1992. ISBN 978-0-19-506104-8 [Consulta: 2 maig 2009].
- Sherman, A. J.. Mandate Days: British Lives in Palestine, 1918–1948 (en anglès). Thames & Hudson, 1998. ISBN 978-0-8018-6620-3.
- Stein, Kenneth W.. The Land Question in Palestine, 1917–1939 (en anglès). 1a edició original del 1984. University of North Carolina Press, 1987. ISBN 978-0-8078-4178-5 [Consulta: 2 maig 2009].
- Vareilles, Guillaume. Les frontières de la Palestine, 1914–1947 (en francès). París: L'Harmattan, 2010. ISBN 978-2-296-13621-2.
Lectures addicionals
- Bar-Yosef, Eitan. "Bonding with the British: Colonial Nostalgia and the Idealization of Mandatory Palestine in Israeli Literature and Culture after 1967." Jewish Social Studies 22.3 (2017): 1–37. online Arxivat 31 October 2019 a Wayback Machine.
- Cohen, Michael J. Britain's Moment in Palestine: Retrospect and Perspectives, 1917–1948 (2014)
- El-Eini, Roza. Mandated landscape: British imperial rule in Palestine 1929–1948 (Routledge, 2004).
- Galnoor, Itzhak. Partition of Palestine, The: Decision Crossroads in the Zionist Movement (SUNY Press, 2012).
- Hanna, Paul Lamont, "British Policy in Palestine Arxivat 1 October 2018 a Wayback Machine.", Washington, D.C., American Council on Public Affairs, (1942)
- Harris, Kenneth. Attlee (1982) pp 388–400.
- Kamel, Lorenzo. "Whose Land? Land Tenure in Late Nineteenth- and Early Twentieth-Century Palestine", "British Journal of Middle Eastern studies" (abril 2014), 41, 2, pp. 230–242.
- Miller, Rory, ed. Britain, Palestine and Empire: The Mandate Years (2010)
- Morgan, Kenneth O.The People's Peace: British history 1945 – 1990 (1992) 49–52.
- Ravndal, Ellen Jenny. "Exit Britain: British Withdrawal From the Palestine Mandate in the Early Cold War, 1947–1948", Diplomacy and Statecraft, (Sept 2010) 21#3 pp. 416–433.
- Roberts, Nicholas E. "Re‐Remembering the Mandate: Historiographical Debates and Revisionist History in the Study of British Palestine." History Compass 9.3 (2011): 215–230.
- Sargent, Andrew. " The British Labour Party and Palestine 1917–1949" (Tesi doctoral, Universitat de Nottingham, 1980) online Arxivat 2018-12-25 a Wayback Machine.
- Shelef, Nadav G. "From 'Both Banks of the Jordan' to the 'Whole Land of Israel:' Ideological Change in Revisionist Zionism." Israel Studies 9.1 (2004): 125–148. Online Arxivat 2019-11-05 a Wayback Machine.
- Sinanoglou, Penny. "British Plans for the Partition of Palestine, 1929–1938." Historical Journal 52.1 (2009): 131–152. online Arxivat 2019-11-10 a Wayback Machine.
- Wright, Quincy, The Palestine Problem, Political Science Quarterly, 41#3 (1926), pp. 384–412, online Arxivat 2018-10-01 a Wayback Machine.