Apol·lo sauròcton

Apol·lo sauròcton
	;
Tipus	statue type (en) , estàtua i versió original
Creador	Praxíteles
Creació	dècada del 350 aC; segle IV aC
Gènere	nu
Material	bronze
Mida	149 () cm ;

Context històric

L’Apol·lo conegut com a Apol·lo Sauròcton o Lizard-Slayer fou una de les obres puntuals de l’art clàssic grec de la història, concretament del període hel·lenístic. Datada del segle IV aC, feta en bronze, era una estàtua de tamany natural que formava part de les obres de l’escultor atenès Praxíteles. L’Apol·lo Sauròcton, l'estàtua d’un noi que es burla d’un llangardaix que puja per el tronc d’un arbre, representa una de les dues atribucions inqüestionables en un camp de nocions canviants sobre els estils personals dels escultors grecs que són nomenats a fonts antigues, però les obres mestres de les quals poques vegades sobreviuen a l’original. [1]

Tot i la pèrdua de l'estàtua en bronze original, es reprodueix l’Apol·lo Sauròcton a les monedes de diverses ciutats-estat i en diverses rèpliques romanes.[2] A més, Winckelmann va assenyalar tres versions antigues de l'estàtua, però d’aquestes tres versions, dues en marbre de la col·lecció Borghese i una en bronze a la Villa Albani; sobretot destaquen les de la col·lecció Borghese, una al Museu del Louvre, a París, i una al Museu del Vaticà, a Roma. D’aquestes dues versions borgheses, Winckelmann va triar la més gran i la millor conservada de les dues: la del Museu del Louvre. [3]

Plini descriu, a la seva història natural, en el seu llibre “Gemmae antiquae caelatae scalptorum nominibus insignitae” del 1724, una de les primeres identificacions de l’Apol·lo Sauròcton a una imatge esculpida en un antic gravat que formaria part de la col·lecció d’antiquaris del baró Philipp von Stosch a la Roma del segle XVIII. La joia en qüestió era una maragda d’un col·leccionista holandès; van der Marck de Haarlem, i l'estàtua era l'Apol·lo Sauròcton, atribuït a l'escultor grec Praxíteles del segle IV aC. El mateix Von Stoch també havia acumulat una col·lecció de peces de pasta de vidre d’entre les quals es trobava la representació d’un home jove nu recolzat en un arbre amb un llangardaix de grans dimensions arrossegant-se per el tronc. Winckelmann va associar aquesta imatge en miniatura a una estàtua de marbre de mida real que representa el mateix tema de la col·lecció Borghese de Roma. [1]

Mentre compilava el catàleg de Von Stosch, Winckelmann va ser nomenat secretari de el cardenal Alessandro Albani a Roma. Aquesta publicació el va posar en contacte amb el cardenal, que gaudia d’una rica col·lecció d'antiguitats, entre els quals hi havia una estàtua en bronze de mida natural de l'Apol·lo Sauròcton. Al seu “Geschichte der Kunst des Altertums” del 1764, Winckelmann assenyalà tres versions antigues de l'estàtua, dues escultures de marbre de la col·lecció Borghese i una de bronze a la Villa Albani, i va triar la més gran i millor conservada de les dues versions borgheses, la del Museu del Louvre. Més tard, el 1767, va publicar un gravat de l'estàtua de Borghese al seu “Monumenti antichi inediti”, on afirmava que "no seria descabellat pensar" que l'estàtua de Borghese era de l’escultor ateneu Praxíteles. [2]

Des de que es va publicar la influent “Història de l’art de l’antiguitat” de Winckelmann, pocs erudits han dubtat de la identificació d'aquest tipus d'estàtua coneguda de nombrosos romans amb rèpliques de marbre de l’escultura en bronze esmentada per Plini. [3]

Aproximació a l'autor

Praxíteles, nascut a Atenes, provenia de una herència de escultors grecs d’entre els quals destacava el seu pare l’escultor Kephistodos. Praxíteles fou un important escultor de l’art hel·lenístic grec del segle IV a.C., i es situa dins una triada famosa d’escultors junt a Escopes i Lisip. [1]

Les seves creacions principals es van esculpir entre els anys 370 i 330 a.C, en marbre. Una de les seves primeres obres fou l’altar de Artemis a Efes al voltant de 356. [1]

Les obres de Praxíteles es centren en representacions de divinitats i mortals amb una elecció personal dels temes. A més, destaca per la innovació a través de les característiques de la presentació dels personatges amb el cos femení nuu, una modificació de la actitud del cos a traves d’una sensualitat continguda que Praxíteles cerca intencionadament. [2]

Les obres més representatives que se li atribueixen són el “Sátiro escanciador” (Roma, Museu de Termes), la “Afrodita de Arles” (Louvre), “Sátiro en reposo” (Museus Capitolins, Museu del Prado), la “Artemis de Gabii” (Louvre) i entre ells “l’Apol·lo Sauròcton” (Louvre, Vaticà, Villa Albani). Totes elles amb nombroses copies romanes amb una gran demanda a l’època posterior.[3]

Anàlisis de l'obra

Anàlisis iconografic

L’apol·lo Sauròcton, és una escultura que no té ni una funció ni un lloc assegurat. Sabem que es tracta d’un jove nuu reposant sobre un arbre, el qual té una sargantana que puja sobre el tronc.[1] És una escultura que no segueix les normes de representació clàssiques en quant a les divinitats ja que aquests solen ser retratats com nins, en canvi, el Sauròcton, es representat com un jove en plena pubertat. [2]

Hi ha diverses teories iconogràfiques, la majoria giren al voltant de la sargantana. Aquesta és una sargantana comú mediterrània, “Lacerta muralis”. Es caracteritza per ser un rèptil inofensiu. Així que una de les teories és que els petits rèptils eren jocs per nins. [3]

Per altra banda, també s’identifica com: Apol·lo com a lliurador de les impureses de l’aire, deu Apol·lo que tracta d’alliberar la sargantana de la hibernació, fet per el que es pensa que hi havia una relació entre la sargantana i la farmacologia, o la voluntat d’interpretar-lo com una al·lusió a Apol·lo. [1] En quant a la posició de la ma esquerra (no conservada), els teòrics de l’art diuen que podria haver sostingut la sargantana en sentit que sigui un “assassinat”, i seria “Sauròcton assassí de sargantanes”. Però no és un acte digne ni d’un heroi ni d’una divinitat.[2]

Relacionat amb la mitologia podem dir que té relació amb el mite d’Apol·lo i el drac de Delfos, “pitó”. O la interpretació d’Apol·lo com pastor després d’haver matat als ciclops.[3] Com a fet mitològic, Praxíteles es burla de la llegenda grega esmentada abans, on Apol·lo mata a “Python”. [4]

Anàlisis formal

Es tracta d’una escultura exempta de bronze i tridimensional. Amb la tècnica de la cera perduda. No és el mateix personatge que s’havia presentat tradicionalment amb un vestit llarg si no que es presenta nuu.[1]

L’escultura té tres elements fonamentals que son el jove nuu, la sargantana i l’arbre que el sosté. El jove té un pentinat inusual i una posició del cos excessivament inclinada e inestable. En comparació amb altres escultures de Praxíteles que destacaven per la seva corba en S.[2]

Els seus cabells son llargs, i es divideixen al front, passant per davall de una diadema. A més té dos prominents esfèrics als cabells que sobresurten per damunt de les orelles. La cara i els cabells es relacionen amb unes faccions femenines. Al igual que diu Winckelman no és la postura apropiada dels deus si no que es considerada més efeminada.[1] Com es pot observar no es un cos molt musculat si no que es mes fi i esvelt.

Es una estatuirà que no es comú, ja que proporciona un suport exigit per un desequilibri que desplaça l’eix de la escultura. [2] A més, s’inclina molt dramàticament cap a l’esquerra, això fa que la visió es millor des de un angle lateral que la frontal. [3]

A més, destaca per tenir una cama esquerra doblegada, fet per el que reposa el pes sobre la cama dreta, mentre sosté a la mà dreta el que podria ser una fletxa. [4] Destaca la inestabilitat que es mostra en la posició dels peus, ja que el peu esquerra s’aixeca col·locat directament darrera el peu dret, i duu a que la part esquerra del cos sostingui més pes. [5]

L’obra original, en bronze, té un l’arbre llarg i prim al igual que un arbre jove. Que es compara amb copies romanes posteriors on sol ser mes robust.[6] Es presenta com un arbre de suport puntual, ja que és un arbre funcional i essencial en la escultura. També es un vehicle per la sargantana. [7]

Fama y repliques

Actualment, les còpies conegudes de l’Apol·lo Sauròcton són aproximadament quaranta. Una quarta part d’aquestes copies no tenen una grandària natural. Es coneix, per exemple, el testimoni de copies de l’Apol·lo Sauròcton a les joies romanes del període imperial, entre els segles I i II. Són gemmes que il·lustren aspectes que no es conserven a les estàtues a gran escala, sobretot l’element de la fletxa agafat a la mà del jove Apol·lo. També s’ha d’esmentar la representació de l'arbre a les joies, arbre que es mostra més alt i esvelt, semblant a un plantó (a diferència de les versions en marbre), pot reflectir amb més precisió la versió en bronze perduda originalment. No obstant això, les gemmes mostren diverses variacions en la postura i, en un exemple, els jove porta una capa, de manera que no em d’entendre el testimoni d’aquestes repliques en joies com a representacions exactes de l’estàtua original. [1]

L’Apol·lo Sauròcton també es representa en diverses monedes de data romana. En concret, tres ciutats provincials romanes representen versions d’aquest tipus d’estàtua a les seves monedes: la ciutat de Mysia d'Apollonia ad Rhyndacum des de l'època de Domicià (81-96 ce) fins a la de Gallienus (253-68 ce); Nicòpolis ad Istrum des de l'època d'Antonino Pius (138-61 ce) fins a Macrino (217-18 ce), que té la gran majoria de tipus; i Philippopolis a Tracia durant els regnats d'Antonino Pius i Faustina la Jove. [2]

L’addició més recent al gran corpus de còpies és l’estàtua en bronze de Cleveland. Estàtua que destaca per tenir un interès especial com a única versió existent a mida natural en un treball metàl·lic. L’Apol·lo en bronze de Cleveland s’identifica com el de tipus Sauròcton per la supervivència providencial d'un llangardaix de bronze, associat a l'estàtua en el moment de la seva compra i per la seva semblança amb còpies de marbre millor conservades com les del Vaticà i el Louvre. [3] L’any 2004, en que l’estàtua fou comprada per Cleveland, Corso va escriure: “El bronze de mida natural de l’Apol·lo Sauròcton al Museu de Cleveland és una variació hel·lenística inicial de la creació praxiteliana, amb un suport prim i un petit llangardaix”. Avui, ell i un altre erudit afirmen que l’estàtua es tracta de l’original de bronze de Praxíteles i que hauria de datar-se a mitjan segle IV aC. Per desgràcia, l’estàtua de Cleveland no s’ha publicat científicament i la seva procedència és incompleta. Després d’un examen exhaustiu que ara fa el “Cleveland Museum of Art”, tot i l’atrevida afirmació de que l’estàtua es tracta de l’original de Praxíteles, que representa un Apol·lo que no assassina un saura o llangardaix, sinó al Python – una gegantesca serp de l'antiguitat –, i que el seu context original no era cap altre que el santuari d’Apol·lo a Delfos; no hi ha proves segures d'alguna d'aquestes tres presumpcions. Segons l’informe científic sobre la metal·lografia de l’escultura, “no és possible assignar aquesta escultura a un període concret sobre la base de la composició ". Així com tampoc no hi ha un suport iconogràfic per al suggeriment de que el petit llangardaix representi realment el Python. [1]

Referències

[1] Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 10.

2 Harris, Sandra Hanby. (2019). Salem Press Biographical Encyclopedia. 2 p.

3 Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 11.

4 Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 11.

5 Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 11.

6 Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 12.

7 González Serrano, Pilar. (2000). Grecia y Roma. Historia Universal del Arte, 2. Espasa – Calpe. p. 216.

8 Harris, Sandra Hanby. (2019). Salem Press Biographical Encyclopedia. p. 1.

9 González Serrano, Pilar. (2000). Grecia y Roma. Historia Universal del Arte, 2. Espasa – Calpe. p. 216.

1⁰ González Serrano, Pilar. (2000). Grecia y Roma. Historia Universal del Arte, 2. Espasa – Calpe. p. 216.

^1[1] Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 11.

[1]² Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 15.

[1]³ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 16.

[1]⁴ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 16.

[1]⁵ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 15.

[1]⁶ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 8.

[1]⁷ Harris, Sandra Hanby. (2019). Salem Press Biographical Encyclopedia. p.2

[1]⁸ Eduardo Ripoll, Philippe Bruneau, Mario Torelli, Xavier Barral i Altet. (1991). La escultura: el prestigio de la antigüedad desde los orígenes al siglo V D.C. Skira / Carroggio. Barcelona. p. 75

[1]⁹ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 17.

2⁰ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p.20.

^2[1] Eduardo Ripoll, Philippe Bruneau, Mario Torelli, Xavier Barral i Altet. (1991). La escultura: el prestigio de la antigüedad desde los orígenes al siglo V D.C. Skira / Carroggio. Barcelona. p. 76

2² Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 17.

2³ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 11.

2⁴ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 17.

2⁵ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 13.

2⁶ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 20.

2⁷ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 13.

2⁸ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 13.

2⁹ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 13 - 14.

3⁰ Neils, Jenifer (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. 2017. p. 14.

Bibliografia

Eduardo Ripoll, Philippe Bruneau, Mario Torelli, Xavier Barral i Altet. (1991). La escultura: el prestigio de la antigüedad desde los orígenes al siglo V D.C. Skira / Carroggio. Barcelona. Pàg. 71 – 76.
González Serrano, Pilar. (2000). Grecia y Roma. Historia Universal del Arte, 2. Espasa – Calpe. Madrid. Pàg. 214 – 216.
Neils, Jenifer. (2017). Praxiteles to Caravaggio: The Apollo Sauroktonos Redefined. The Art Bulletin. Pàg. 10 – 30.
Harris, Sandra Hanby. (2019). Salem Press Biographical Encyclopedia. 4 p.