Farmacologia sumèria

Sacerdot sumeri

La farmacologia sumèria (del grec: pharmacon (φάρμακον), 'fàrmac', i logos (λόγος), 'ciència'; de l'accadi Šumeru; en sumeri cuneïforme: 𒆠𒂗𒂠 ki-en-gi, aproximadament: "KI" = 'terra' o 'país', "EN" = 'senyor', "GI" = 'canya' o 'canyar') és una forma de teràpia basada principalment en mètodes magicoreligiosos, com rituals, prediccions astronòmiques o assimilació d'estacions de l'any i déus amb malalties. Les seues tècniques més empíriques són l'ús de substàncies animals, vegetals i minerals (predominantment vegetals) per al tractament d'algunes afeccions. L'ús farmacològic s'emprava sense cap assaig ni coneixement científic (només per observació).

Història

Datiler

La cultura sumèria naix entre la fi del període neolític (6700 ae) i el naixement de la cultura Uruk (4000-3200 ae). Els sumeris assoliren un gran desenvolupament en la ciència que va contribuir en gran manera a l'avanç en Occident i Orient. L'arqueologia ha anat trobant tauletes i utensilis que han permés conéixer la descripció de la seua cultura i comportament. La farmacologia sumèria es va formar gairebé per complet amb principis empírics, és a dir, basats en l'experiència, en què l'assaig, l'error i la paciència eren la base fonamental i la justificació religiosa o màgica com l'única explicació vàlida. Una tauleta trobada a Nippur, enterrada durant més de quatre mil anys, ha estat considerada el primer manual de medicina. S'hi troben fórmules químiques i màgiques per al tractament de malalties. La farmacologia sumèria usava substàncies vegetals, animals i minerals per a la fabricació de medicaments i finalitats terapèutiques per a les patologies de cada regió.

Matèries primeres de la farmacologia sumèria

Orenga

Els minerals favorits n'eren el clorur de sodi (sal marina) i el nitrat de potassi (salitre). Entre els productes animals usaven la llet, la pell de serps, les escates de tortugues, però la majoria dels seus remeis eren obtinguts a partir de vegetals tals com: orenga, asafètida, arbres com el salze, pi, figuera i el dàtil, dels quals es preparava l'arrel, les branques o l'escorça i es conservaven en pols o de manera sòlida. Altres remeis que també feien eren ungüents per a ús extern i altres de líquids per a ús intern.

Preparació farmacològica

Procedien a polvoritzar de manera integral els ingredients, després impregnaven la pols obtinguda amb vi, i abocaven en aquesta mescla oli vegetal ordinari, i oli de porc; una vegada obtingut el resultat, el podien consumir oralment. Amb la finalitat d'extreure els elements requerits, el metge sumeri feia bullir el material curatiu en aigua; després hi agregava àlcali i sals, per separar les matèries orgàniques; la mescla se sotmetia a filtració: al malalt se li administrava per mitjà del filtre, després es fregava amb oli i s'hi afegien substàncies complementàries. A més, es donava un component al malalt perquè facilités l'absorció del remei que gairebé sempre era cervesa. A la tauleta, es palesa que els sumeris tenien grans coneixements de química, ja que els seus processos en depenien. Però els remeis eren de poc valor, perquè en cap text s'explica a quines malalties s'apliquen específicament cadascú; tampoc se n'especifica la dosi, ni la freqüència d'aplicació.

Referències

• BARQUÍN Manuel (1994), Historia de la Medicina, 8a. edición, México, Interamericana. pàgs. 11-27.
• Torrecilla Forges, Mercedes (2004). Alicante: Club Universitario, ed. Investigación sobre la lengua i la escritura sumeria del período presargónico de Lagas. ISBN 84-8454-377-3.