Vés al contingut

Teorema fonamental del càlcul

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El teorema fonamental del càlcul integral consisteix en l'afirmació que la derivada i integral d'una funció matemàtica són operacions inverses.[1] Això significa que tota funció contínua integrable verifica que la derivada de la seva integral és ella mateixa. Aquest teorema és central en la branca de les matemàtiques anomenada càlcul.

Una conseqüència directa d'aquest teorema, denominada ocasionalment segon teorema fonamental del càlcul, permet calcular la integral d'una funció utilitzant l'antiderivada de la funció que s'ha d'integrar.

Encara que els antics matemàtics grecs com Arquímedes ja disposaven de mètodes aproximats per al càlcul de volums, àrees i longituds corbes va ser gràcies a una idea originalment desenvolupada pel matemàtic anglès Isaac Barrow i les aportacions d'Isaac Newton i Gottfried Leibniz que aquest teorema va poder ser enunciat i demostrat.

Una conseqüència directa d'aquest teorema és la regla de Barrow,[2] sovint denominada segon teorema del càlcul, i que permet calcular la integral d'una funció utilitzant la integral indefinida de la funció en ser integrada.

Història

[modifica]

El teorema fonamental del càlcul relaciona la diferenciació i la integració, mostrant que les dues operacions són essencialment l'inversa l'una de l'altra. Abans del descobriment d'aquest teorema, no es reconeixia que aquestes dues operacions estaven relacionades. Els matemàtics grecs antics sabien com calcular l'àrea a partir d'infinitesimals, una operació que avui en dia anomenaríem integració. De manera similar, els orígens de la diferenciació són diversos segles anteriors al teorema fonamental del càlcul; per exemple, en el segle XIV les nocions de continuïtat de funcions i de moviment van ser estudiades pels calculadors de Merton College i altres acadèmics. La rellevància històrica del teorema fonamental del càlcul no és l'habilitat de calcular aquestes operacions, sinó la presa de consciència que aquestes dues operacions que semblen diferents (càlcul d'àrees geomètriques i càlcul de gradients) estan de fet estretament relacionades.

El càlcul es va iniciar com a teoria unificada d'integració i diferenciació a partir de la conjectura i la demostració del teorma fonamental del càlcul. El primer enunciat i demostració d'una versió rudimentària del teorema fonamental, de caràcter marcadament geomètric,[3] s'atribueix a James Gregory (1638–1675).[4][5] Isaac Barrow (1630–1677) va demostrar una versió més generalitzada del teorema,[6] mentre que el seu alumne Isaac Newton (1642–1727) va completar el desenvolupament de la teoria matemàtica en què s'emmarca. Gottfried Leibniz (1646–1716) va sistematitzar el coneixement en el càlcul de quantitats infinitesimals i va introduir la notació que s'utilitza avui en dia.

Els teoremes fonamentals del càlcul integral

[modifica]

Primer teorema fonamental

[modifica]

Declaració

[modifica]

Donada una funció integrable sobre l'interval , definim sobre per amb fix. El teorema diu que si és contínua a , llavors és derivable a i .[7]

Demostració

[modifica]

Lema important:

Suposem que és integrable sobre i que:

Llavors

Comença la demostració

Hipòtesi:

Sigui .
Sigui una funció integrable sobre l'interval i contínua a c.
Sigui una funció sobre definida així: amb

Tesi:

F'(c)=f(c)

Per definició tenim: .

Suposem que h>0, llavors .

Definim i com:

,

Aplicant el lema veiem que:

.

Aleshores,

Ara suposem que , siguin:

,
.

Aplicant el lema veiem que:

.

Com:

,

Llavors:

.

Donat que , llavors tenim que:

.

I com és contínua a c tenim que:

,

i això porta a:

.

Exemples

[modifica]

Segon teorema fonamental

[modifica]

Declaració

[modifica]

També se l'anomena Regla de Barrow, en honor d'Isaac Barrow.

Donada una funció contínua a l'interval i sigui qualsevol funció primitiva de , és a dir , llavors:

Aquest teorema s'empra freqüentement per avaluar integrals definides.

Demostració

[modifica]

Hipòtesi:

Sigui una funció contínua a l'interval
Sigui una funció diferenciable en l'interval tal que

Tesi:

Demostració:

Sigui

.

Tenim pel primer teorema fonamental del càlcul que:

.

Per tant:

tal que .

Observem que:

I d'aqui se segueix que ; per tant:

.

I en particular si tenim que:

Exemples

[modifica]

Exemples

[modifica]

Càlcul d'una integral en particular

[modifica]

Suposi's que s'ha de càlcular la integral següent:

Aquí, i es pot usar com a antiderivada. Per tant:

Utilitzant la primera part

[modifica]

Suposi's que s'ha de calcular

Utilitzant la primera part del teorema amb s'obté

Això es pot comprovar també utilitzant la segona part del teorema. En particular, és l'antiderivada de , i per tant

Una integral per la qual corol·lari no és suficient

[modifica]

Suposi's que

Llavors no és contínua en el zero. A més, això no és només una qüestió de com es defineix en el zero, ja que el límit de no existeix. Per tant, el corol·lari no es pot utilitzar per calcular

Però consideri's la funció

Noti's que és contínua en l'interval (inclòs en el zero, mitjançant el teorema del sandvitx), i és diferenciable en amb Per tant, la segona part del teorema aplica, i

Exemple teòric

[modifica]

Es pot utilitzar el teorema per demostrar que

Com que

el resultat és una conseqüència de

Generalitzations

[modifica]

La funció f no ha de ser contínua en tot l'interval. La Part I del teorema llavors es pot reescriure: sigui f una funció Lebesgue-integrable en l'interval i x0 és un nombre en tal que f és contínua a x0, llavors

és diferenciable per x = x0 amb F′(x0) = f(x0). Es pot relaxar les condicions en f encara més i suposar que és integrable merament de forma local. En aquest cas, es pot concloure que la funció F és diferenciable gairebé pertot i F′(x) = f(x) gairebé pertot. En la recta real aquesta afirmació és equivalent al teorema de diferenciació de Lebesgue. Aquests resultats segueixen sent vàlids per a la integral de Henstock-Kurzwe, que inclou la integral d'una classe més gran de funcions integrables.[8]

En dimensions superiors, el teorema de diferenciació de Lebesgue generalitza el teorema fonamental del càlcul afirmant que per gairebé totes les x, el valor promig d'una funció f en una bola de radi r centrada a x tendeix a f(x) a mesura r tendeix a 0.

La Part II del teorema és vàlida per tota funció integrable de Lebesgue f, que té una antiderivada F (tot i que això no aplica a totes les funcions integrables). En altres paraules, si una funció real F en admet una derivada f(x) pertot punt x de i si aquesta derivada f és integrable segons Lebesgue en , llavors[9]

Aquest resultat pot no ser vàlid per funcions contínues F que admeten una derivada f(x) gairebé pertot x, com l'exemple de la funció de Cantor mostra. Tanmateix, si F és absolutament contínua, admet una derivada F′(x) gairebé pertot x, i a més F′ és integrable, amb F(b) − F(a) igual a la integral de F′ en . En canvi, si f és una funció integrable qualsevol, llavors F definida com en la primera fórmula serà absolutament contínua amb F′ = f gairebé pertot.

Les condicions d'aquest teorema es poden relaxar d'una altra manera considerant les integrals que hi surten com integrals de Henstock-Kurzwe. En particular, si una funció contínua F(x) admet una derivada f(x) pertot menys per un nombre numerable de punts, llavors f(x) és integrable en el sentit de Henstock–Kurzweil i F(b) − F(a) és igual a l'integral de f en Plantilla:Closed-closed. La diferència aquí és que no cal assumir la integrabilitat de f.[10]

La versió del teorema de Taylor, que expressa el terme error com una integral, es pot veure com una generalització del teorema fonamental.

Hi ha una versió del teorema per funcions complexes: suposi's que U és un conjunt obert en C i f : UC és una funció que té una antiderivada holomorfa F en U. Llavors, per tota corba γ : [a, b] → U, la integral de camí es pot entendre com

Es pot generalitzar el teorema fonamental a integrals corbes i de superfície en dimensions superiors i en varietats. Una d'aquestes generalitzacions l'ofereix el càlcul de superfícies en moviment i és l'evolució temporal de les integrals. Les extensions més familiars del teorema general del càlcul en dimensions superiors són el teorema de la divergència i el teorema del gradient.

Una de les generalitzacions més útils en aquesta direcció és el teorema de Stokes generalitzat (també conegut, de vegades, com el teorema fonamental del càlcul multivariable):[11] Sigui M una Varietat suau smooth a trossos de dimensió n i sigui una (n − 1)-form suau de suport compacte en M. Si M denota la frontera de M donada la seva Orientabilitat induïda, llavors

Aquí d és la derivada exterior, que es defineix únicament per mitjà de l'estructura de la varietat.

El teorema s'utilitza sovint en situacions en què M és una subvarietat orientada incrustada en una varietat més gran (per exemple, Rk) en què es defineix la forma diferencial .

El teorema fonamental del càlcul permet escriure una integral definida com a equació diferencial ordinària de primer ordre.

es pot escriure com

amb com el valor de la integral.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. «El Teorema Fundamental del Cálculo (1)» (en castellà). Matemáticas Visuales. [Consulta: 15 març 2016].
  2. «La Regla de Barrow» (en castellà). Secctor Matemática. Arxivat de l'original el 20 d'agost de 2016. [Consulta: 15 març 2016].
  3. Malet, Antoni «James Gregorie on tangents and the "Taylor" rule for series expansions». Archive for History of Exact Sciences. Springer-Verlag, 46, 2, 1993, pàg. 97–137. DOI: 10.1007/BF00375656. «Gregorie's thought, on the other hand, belongs to a conceptual framework strongly geometrical in character. (page 137)»
  4. See, e.g., Marlow Anderson, Victor J. Katz, Robin J. Wilson, Sherlock Holmes in Babylon and Other Tales of Mathematical History, Mathematical Association of America, 2004, p. 114.
  5. Gregory, James. Geometriae Pars Universalis. Museo Galileo: Patavii: typis heredum Pauli Frambotti, 1668. 
  6. Child, James Mark; Barrow, Isaac. The Geometrical Lectures of Isaac Barrow. Chicago: Open Court Publishing Company, 1916. 
  7. Apostol 1967, §5.1
  8. Bartle, 2001, Thm. 4.11.
  9. Rudin 1987, th. 7.21
  10. Bartle, 2001, Thm. 4.7.
  11. Spivak, M. Calculus on Manifolds. New York: W. A. Benjamin, 1965, p. 124–125. ISBN 978-0-8053-9021-6. 

Bibliografia

[modifica]