Usuari:Mcapdevila/Crisi de l'edat mitjana a Espanya

Les Danses de la Mort
Danses de la Mort
A la Dança mortal veniu els Nasco que en el món soes de qualsevol estat; qual non vulgui a forci de amides facerle i venir molt Toste parat. Doncs ja el Freire vós ha Pedrico que tots aneu fazer penitència, qual non vulgui posar diligència per la meva non pot ser més esperat

La crisi de l'edat mitjana a Espanya A finals del segle xiii, Europa havia arribat al límit del manera de producció feudal: era cada vegada més difícil assolir l'equilibri entre producció d'aliments i població. En el cas dels pobles hispans, l'esforç militar i repoblador de l'anomenada Reconquesta havia estat immens, l'avanç territorial excessivament ràpid, etc. D'aquesta manera, al segle XIV es trenca el precari equilibri de tots aquests elements i es produeix una crisi, que és general a tot Europa. Aquesta crisi del segle XIV es considera, des del punt de vista historiogràfic, com la mort de l'edat mitjana i la pujada dels estats moderns. A Europa Occidental es configura la formació social coneguda com Antic Règim, caracteritzada per una economia en transició del feudalisme al capitalisme, una societat estamental i unes monarquies autoritàries que evolucionen cap a monarquies absolutistes. El feudalisme no desapareix, encara que sí canvia per sobreviure fins a la fi de l'Antic Règim, al segle xix.

Només en Anglaterra els canvis es van produir en una direcció peculiar, apareixent una burgesia molt poderosa associada a un comerç i una indústria molt innovadors que donaran a aquest país un avantatge de gairebé un segle en tots els aspectes respecte a Europa.

Cal evitar que la crisi és molt àmplia i complicada i que afecta tots els aspectes de l'edat mitjana (econòmics, polítics, socials, culturals) sense que es pugui dir que un d'aquests punts hagi desencadenat la crisi en els altres, més aviat s'imbriquen uns fenòmens amb altres. Durant el segle XIV la crisi va ser global, mentre que durant el segle XV es pot dir que hi ha una recuperació econòmica i demogràfica, però persisteixen la crisi política i la social.

Crisi econòmica

Els pans tots menjats,
i els vedats pacidos,
i fins i tot les hortes de la vila:
tal estrall en esperilla
mai van veure els Nasco.

Les cibdades són tornados
rastres i escorxador,
els camins i senders
en despulles a ramats.

Els menuts van perduts,
els cors caiguts
donen senyal de meravella;
a Espanya i la seva quadrilla
grans danys són vinguts.

Crisi i recuperació agrària

Una de les causes de la crisi agrària pot ser la disminució de la collita de cereals que seria, al seu torn, conseqüència-per exemple-del període de males condicions climatològiques persistents (sequeres, pluges a deshora, esgotament dels terrenys, crisi de subsistències ...). Des de l'any 1301 comença a parlar dels «mals anys» :

«

[...] va ser en tota la terra molt grand fambre; è els omes moriense per les places è pels carrers de fambre, i va ser tan gran la mortalitat en la gent, que bé cuidessin que morís la cambra de tota la gent de la terra; i tan gran era la fambre, que menjaven els omes pa de ma ... "(Crònica de Ferran IV)

»

Textos d'aquest tipus es repeteixen al llarg de tot el segle xiv, recollits en les diferents talls de tots els regnes peninsulars. Potser una de les més dures sigui la de 1333, que els catalans van batejar com «el mal any primer», però sobretot la fam de 1343, aquesta batejada pels valencians com «any de la gran fam», que, sens dubte, va preparar l'arribada de la Pesta negra. Paradoxalment, la gran mortaldat de la pandèmia disminuir la incidència de la fam, tot i això, el 1374 encara l'episodi es va repetir en «la segona fam» .

No obstant, la situació del petit i mitjà camperol no va ser tan precària com podria semblar. Encara que tot indica que van ser els que més van patir la crisi, i (de fet) alguns van sucumbir, ja que tenien menys mitjans de defensa i estaven més indefensos davant de la inflació i l'alça de la pressió fiscal, les dades conservats indiquen que la petita propietat lliure, els anomenats alous, van aconseguir aguantar i subsistir en proporcions considerables.

Per la seva banda, els camperols més pobres, que fugien de les seves terres, s'ajuntaven en bandes de captaires i bandolers, o es refugiaven a les ciutats, quedant-se amb els treballs pitjor remunerats, en no tenir qualificació gremial alguna. Els concejos s van demanar als monarques que es rebaixa la pressió fiscal davant la impossibilitat de pagar les taxes. Com a conseqüència, el camp va patir una dràstica reestructuració: els conreus, els boscos, els erms ... Els propietaris van canviar, els nobles, el clergat i l'oligarquia urbana es van apropiar de nombroses terres i, sovint, van recórrer als "mals usos" per evitar la fuga de camperols. Al costat de la reacció més retrògrada de certs aristòcrates, els més avançats van optar per formes d'explotació més efectives: el arrendament, la parceria, la parcel·lació i el adevesament. Però, l'únic segur és que, excepte en Andalusia, van desaparèixer els grans territoris amb monocultiu cerealista.

És, precisament, en aquest període quan es configura el tradicional paisatge agrari peninsular, coincidint amb l'Recuperació. A la Altiplà la principal activitat econòmica segueix sent el cereal, encara que l'aparició de llocs destinats al bestiar, els nous sistemes d'explotació i els despoblats, trossegen el paisatge. Però, al mateix temps, sorgeixen grans regions d'especialització vitivinícola, al vall del Duero, a La Rioja i en Andalusia, sobretot. També a Andalusia, però a finals del segle XV, comença a créixer el cultiu de l'olivera (sobretot en el Aljarafe), fenomen que es repeteix en Catalunya (Urgell, Tarragona, Empordà) i als voltants de Saragossa (Cinco Villas). La major presència de moriscs i pagesos amb gran iniciativa, va afavorir una àmplia renovació de l'agricultura a la Corona d'Aragó, a més de la de horticultura intensiva, a la franja que va des de Barcelona, fins Alacant i Múrcia es veuen plantes tintòries, morera s per a la seda, safrà, canya de sucre i arròs, el qual augmenta en les marjals de Múrcia, Castelló i València just després de la Pesta negra.

Expansió de la ramaderia ovina

Abans d'aquesta recuperació, els nobles i rics burgesos aprofiten la tessitura per restablir la seva malmesa economia amb la cria d'ovelles. El cert és que molts benestants es van dedicar a la ramaderia ovina, que era molt rendible, tant per a ells com per als reis, i això passava des del segle xiii, però, al segle xiv, la despoblació provocada per les crisi va propiciar la transformació de terres de conreu en pastures. El comerç de la llana es va convertir en la segona activitat econòmica més important de Castella. Tant la noblesa com els ordes militars, tenien grans prats al nord (agostaderos) i senyorius al sud (hivernacles). Cada any gegantines ramats d'ovelles xurros i merines recorrien la Península de nord a sud i de sud a nord (ramaderia transhumant), provocant greus destrosses a les collites. És per això que el rei Alfons X va redactar una sèrie de reglaments per a establir les vies pecuàries que, des de llavors es van denominar Cañadas reals, i l'any 1273 va crear el Honrat Consell de la Mesta de Pastors. El rei va concedir nombrosos privilegis als nobles ramaders en detriment dels agricultors del poble pla., però, no ha de restar importància a la ramaderia prestatge, propietat de petits i mitjans camperols, a més dels concejos (tots fora de la Mesta). De fet, s'estima que dels 5.000.000 de caps de bestiar oví que tenia la Corona de Castella a finals del segle XV, la ramaderia transhumant i la ramaderia estant es repartien equitativament.

• El rei es beneficiava dels nombrosos impostos que proporcionaven les Cañadas: el portatge gravava el recorregut, el servei, pel ramat en si, i el montazgo s'aplicava a les pastures.

• La noblesa no es quedava enrere, davant la dificultat de continuar amb les seves activitats tradicionals, veient gran part de les seves terres faltes de mà d'obra, juntament amb l'augment de les seves possessions, va decidir invertir en amplis ramats d'ovelles. Alguns grans propietaris van arribar a tenir de 10.000 o 15.000 caps de bestiar.

• Els petits i mediandos ramaders : generalment agricultors o agrupacions concejiles (però també l'oligarquia urbana), diversificant la seva economia a l'atzar de la conjuntura favorable del comerç de la llana.

Artesania i comerç

La ramaderia ovina va ser un dels desencadenants de la recuperació econòmica de Castella, amb l'aparició i l'enorme progrés de les fires de Medina del Campo o Burgos, i altres centres comercials de la Altiplà (Segòvia, Toledo, Cuenca...). Era el moment de donar l'empenta a la manufactura local.

Però La Guerra dels Cent Anys alentir i, de vegades, va interrompre l'exportació de llana anglesa a la resta d'Europa, el que va obligar els grans magnats del teixit europeu a recórrer a la llana castellana: Flamencs, francesos i Itàlia ens oferien per la llana merina de qualitat molt més que els drapers locals, de manera que l'activitat artesanal o bé es constreny, o bé va caure en mans d'estrangers. Castella es va convertir en un país sense indústria, dominat per una aristocràcia rural i depenent de l'exterior en tots els productes manufacturats.

Expansió de la Corona d'Aragó, segles xiv i XV

Els que sí que es van beneficiar enormement van ser els marins mercants del Cantàbric, gràcies als viatges cap als ports francesos o flamencs (des de Bordeus a Bruges). Les germandats de mariners, entre les quals destaquen la Germandat dels Aiguamolls (1296) i la Universitat de Mercaders (1443), reconvertir la seva tradicional activitat pesquera i mercantil de curt ràdio, fins transformar-se en la columna vertebral de la potència naval castellana. De fet, els armadors cantàbrics van saber sortir del seu hinterland i trobar clients en Itàlia, Catalunya i França. Si l'any 1340, els castellans van haver de demanar ajuda als genovesos, els catalans i els portuguesos per aturar l'amenaça dels Benimerins al estret, en pocs anys la situació havia capgirat: a 1372 els francesos van demanar ajuda als castellans per derrotar als anglesos a La Rochelle; ia finals de segle eren els catalans els que llogaven vaixells cantàbrics per al seu comerç.

La Corona d'Aragó va tenir una producció manufacturera més fort , ja que posseïa una rica oligarquia urbana, enriquida gràcies al comerç i la indústria, però, que se sentia més propera de la noblesa mitjana que de la massa urbana més pobre. A més, la Corona d'Aragó comptava amb un Imperi a la Mediterrània que li permetia accedir a les rutes comercials amb Orient, així va poder suportar la crisi econòmica amb millors resultats. Es va desenvolupar una poderosíssima indústria llanera que venia a Sardenya, Sicília i el nord d'Àfrica. Als draps s'afegeix el comerç de espècie s, l'exportació de ferro llaurat, cereal és i cuir.

Pesta negra

Article principal: Pesta Negra

" En els temps de la pestilència emmalalteixen més est malament; de primer senten Grant afogamiento, i huéleles malament la boca, i estan basc, i tenen encenent i vomiten lletges vmores de diverses colors.
Llavors deuen els sans, el primer, conformar amb la boluntat del Senyor Déu, i regir els seus ànimes amb sanctos i clars pensaments. E, el més important és sortir d'aquella terra onde Cavs o està Cavs la pestilència, i el més davant que pogués; i asconderse del ayre quant podiere.
I apoque el vañarse en riu cap en va, i VSE molt poc de les donas. Reguen el sòl amb vinagre, sofumen la casa amb greix o ençiensso, i tinguin fumo de farigola, i facin olor vn drap mullat en vinagre i aigua rosada; veuiendo dels seus Mesmer orines cada VNO algunes matins quant cap en les mans.
I, el que sentíssim alguna cosa de la pestilència, bé és tyrar vnas seys onças de sang en dos dies. Els que senten el mal de la Landro a la yngle i en el cos toviera les dites senyals, posar sobre azeyte i, si més força necessari posin sobre pollastres, o granotes, o Sieso del gall, o gossets nois aviertos a calents. Sájenle a les cames, al aixella, o gola, o després de l'orella i Tirinli ventoses sobre de Saja. »

La Pesta negra és la denominació comú que reben moltes de les epidèmies que va patir Europa en el segle XIV. Tot i que se sospita que es tracta d'un conjunt de malalties bacterianes-generalment variants de la Pesta pulmonar, com la Pesta bubònica i la Pesta septicémica; unides potser a Àntrax - que atacaven juntes, no hi ha una explicació definitiva. Aquestes malalties van venir d'orient transportades per les rates negres dels vaixells i es parla d'elles per primera vegada l'any 1348. La pesta va prendre el seu nom d'un dels seus més terribles símptomes: uns ganglis, anomenats bubons o Landro, d'aspecte negrós que, si rebentaven, supuraven sang i pus. Altres símptomes eren la febre alta, el mal de cap, els calfreds i els deliris. La majoria dels malalts morien en un termini de 48 hores, però afortunadament una minoria aconseguien superar la malaltia i sobreviure, quedant immunitzats.

Els focus de pesta partien de zones costaneres, però en pocs mesos afectaven a tot Europa, encebant-se en els pitjor alimentats, els ferits per les contínues guerres i els més pobres. Aquesta epidèmia va tenir conseqüències catastròfiques fins i tot en campanyes militars com la de 1347 a 1348 del rei Lluís I d'Hongria contra el Regne de Nàpols, la qual va haver de ser suspesa i va forçar als hongaresos a tornar a la seva llar. En el cas de Espanya, es pensa que va arribar per primera vegada al port de Palma (febrer de 1348), d'allà va passar a les costes de la resta de la Corona d'Aragó (maig de 1348) i, a poc a poc, va ser penetrant cap a l'interior afavorida per les males collites i per les guerres civils que va patir la península, en Castella les dades són molt escassos, encara que sabem que a l'octubre la malaltia havia arribat a Galícia. La pesta tornava a atacar recurrentment cada 8 o 10 anys (1362, 1371, 1381, 1396... i així durant el segle xv), cada vegada amb menys virulència, potser per trobar-se amb una població que estava millor alimentada o que tenia un millor sistema immunitari.

Les zones més afectades eren les més poblades, sobretot la costa i les ciutats: Catalunya va perdre en aquestes epidèmies gairebé el 40% de la seva població, però Barcelona se sospita que va superar el 60% d'afectats; a més, tota l'administració local va quedar desbaratada, van morir quatre dels cinc consellers i la major part dels oficials reals, sense que hi hagués candidats per substituir-los. Molts pagesos van intentar fugir, cosa que va obligar als nobles a recórrer als "mals usos" l'empara de les teories de superioritat de sang que es van generalitzar a tota la corona d'Aragó des de 1370 i que es van aplicar també a artesans i comerciants. No obstant això, els estudis més recents tendeixen a reduir aquestes xifres a la meitat, considerant-exagerades.

A la Altiplà, en haver menys densitat de població, i en ser les ciutats més petites, la incidència va ser menor; estimant-se un 25% de baixes (el dolent és que les dades són molt més escassos, si exceptuem la zona de Andalusia). Però cal destacar que el propi rei castellà, Alfons XI, va morir de pesta negra a 1350.

Una de les conseqüències més espectaculars de l'epidèmia, encara que no directament, va ser l'abandonament de pobles sencers (despoblats ), encara que no sempre a causa del extermini dels seus habitants, ja que també cal tenir en en compte la deserció dels seus pobladors. A Palència s'han arribat a comptabilitzar 82 despoblats per les pestes de 1348 i d'anys posteriors. En realitat aquest fenomen també és comú a tot Europa occidental (a França s'anomenen villages désert, en Alemanya, wüstungen (a la wiki alemanya) , en Anglaterra, lost villages (a la wiki anglesa ),...); i el seu cim va tenir lloc a finals del segle XIV i principis del segle XV. Els despoblats no sempre poden associar-se a la pesta, però el segur és que aquesta va ser un factor important, juntament amb la fam i els mals usos senyorials.

Crisi social

I els pobres llatzerats
mostrar les carns al cel,
caminar els desventurats
famolencs, avergonyits,
tenint per llit el sòl !

Les dificultats afecten sobretot a la massa social, incapaç de fer front a les penúries i l'alça de preus. La reacció sol ser la desesperació, provocant desordres socials o el refugi en el transcendent. Hi ha un ambient general molt tens, els grups socials prenen consciència de la seva identitat i lluiten aferrissadament entre si. D'una banda, hi ha els problemes ètnic-religiosos i d'altra les lluites entre diferents comunitats socials. Els poderosos, que també van patir els rigors de la crisi, van aprofitar les circumstàncies per pressionar encara més els grups més indefensos i reforçar la seva posició en la societat. Per a això desempolsar antics costums feudal és, ja oblidades per dures que resultaven, és el que anomenem mals usos senyorials o malfetrías.

En general, els mals es atribuïen a algun tipus de càstig diví, és com si els quatre genets de l'apocalipsi es quiet sobre la Terra, el que exacerbar la religiositat popular, la superstició i el fanatisme. D'una banda, proliferen les rogatives i les misses, les processons de disciplinante s, vestits amb parracs, flagel·lant i demanant perdó a Déu al crit de poenitentiam agitar. De l'altra, es produeix una creixent tendència a refugiar-se en el transcendent, a la recerca de respostes en un altre lloc, desconfiant de l'Església, el cas més extrem (i en Espanya molt minoritari) és la pèrdua de confiança en la pròpia religió: la recuperació de la idea del Carpe diem , fidelment reflectida en el Decameró de Bocaccio. Curiosament, ambdues concepcions, això sí, més meditades teològicament (la del penediment i la que desconfia de l'Església), acaben unint-se a la futura Reforma Luterana.

En qualsevol cas, predominen les explicacions supersticioses i plenes de prejudicis, com els que van proposar que un estel enverinar l'aire, però la majoria va posar les culpes a les minories no cristianes: morisc si, sobretot, jueu s.

En un altre ordre de coses, sense que tracti de ple a la península Ibèrica, és imprescindible esmentar el Cisma d'Occident, que va tenir arran de la tornada dels papes de Avinyó a Roma, l'any 1378. Secundàriament, la Corona d'Aragó es va veure involucrada, en ser nomenat papa l'aragonès Benet XIII, també anomenat el Papa Luna, que va ser atacat i assetjat a Avinyó a 1403. No obstant això, el seu cunyat, el rei aragonès Martí l'Humà, el va salvar i li va donar va refugiar a Peníscola, fins a la seva mort. Després del acuedro del Concili de Constança de deposar als dos papes rivals, el de Roma, Gregori XII, i el de Avinyó, Benet XIII, per nomenar un tercer, Martí V, el 1417. L Papa Luna es va negar a acceptar la seva destitució, mantenint-se en les seves XIII.

Antisemitisme

Article principal: Inquisició espanyola

Les minories religioses són contínuament atacades. Tradicionalment es ve considerant que en l'Espanya medieval, i fins al segle xiv, cristians, jueus i musulmans havien conviscut pacíficament en un clima de tolerància religiosa. No obstant això, tot sembla indicar que es donava una autèntica segregació racial. Qualsevol adversitat podia provocar conflictes, com així va ocórrer.

Assassinat de jueus a l'edat mitjana
A tu, marrà, puto que ets i vas ser jueu, amb tu no em va disputar, que tens gran senyoriu; ... «L'àguila és de Sant Joan i el castell, el d'Emaús, i en la creu vaig posar a Jesús sent jo allà capità».	A tu, frare, gos, moro de la casa de Guzmán, per què cantes en el cor les lleis de l'Alcorà? Dícenme que sent viva teva dona senyora Francisca et vas casar a la morisca amb la senyora Isabel d'Oliva.

En els segles XIV i XV, arran de la crisi que ens ocupa, el antijudaisme comença a calar en la societat espanyola, succeint episodis violents. Amb la guerra civil dels Trastàmara, l'aspirant Enric va utilitzar l'antisemitisme latent en els castellans per aconseguir partidaris: a 1367 les seves tropes van assaltar les call s de Briviesca, Aguilar de Campoo i Villadiego, i les seves patidarios saquejar les de Segòvia, Àvila i Valladolid. Toledo es va endur la pitjor part. En acabar la guerra, el rei va voler esmenar la seva política, però l'odi als jueus havia arrelat molt profund i va desembocar en els pogrom s de Sevilla a 1391. Des Andalusia, els disturbis van passar a Castella (Toledo, Madrid, Burgos, Logronyo) i, des d'allà, a Aragó, on van ser saquejades les jueries de Barcelona, Palma i València, entre altres.

La por i la pressió a què eren sotmesos calar entre els judeoespanyol que van decidir convertir-se en massa. Sovint aquestes ingents conversions s'atribueixen al mèrit i l'apostolat de sants homes com Sant Vicent Ferrer, però el cert és que va ser la por el que les va provocar. Atès que els conversos van actuar per por més que per fe, sovint practicaven la seva religió original en secret, és a dir, judaïtzar, de manera que el problema de l'antisemitisme va derivar cap a l'odi contra els cristians nous.

Els pogrom s continuar, justificats per les activitats suposadament herètiques dels conversos, molts d'ells en Toledo, però també contra els que no s'havien convertit, com els provocats per les prèdiques incendiàries del citat Sant Vicent Ferrer, els seguidors van assaltar la sinagoga d Santa Maria la Blanca a 1406. el 1408 es va obligar als hebreus a portar distintius ia recloure en les jueries i, el 1412, la regenta de Castella, Caterina de Lancaster, va prohibir la convivència entre cristians i jueus, una cosa similar va fer el rei aragonès Alfons V.

Els judeoconversos-en canvi-seguien amb les seves mateixes activitats (odiades o temudes pels cristians de "sang neta"), conservar les seves riqueses i millorar la seva posició social. A més, com ja no eren jueus tenien les traves anteriors, incloent matrimonis amb cristians vells el que els permetia, de vegades, aconseguir títols de noblesa o alts càrrecs de l'administració i l'Església. Per exemple, el bisbe de Burgos entre 1415 i 1435 fou Pau de Santa Maria, ni més ni menys que un antic rabí anomenat Salomó ha-Leví. Aquest personatge, i el seu fill, Alfons de Cartagena, van ser els més durs enemics dels jueus que persistien no convertir i professar la seva fe original. Moltes vegades, les acusacions de judaïtzar eren falses, provocades per l'enveja o la cobdícia.

el 1449, Álvaro de Luna, protector de conversos i mosaics, va intentar recaptar nous impostos per a les seves campanyes militars, cosa que va provocar que l'alcalde de Toledo, un dels seus enemics, emetés el primer Estatut de Neteja de Sang. Es van desencadenar de nou els pogrom s, dreceres pel propi Conestable amb l'ajuda del Bisbe Barrientos.

Només els Reis Catòlics van saber imposar una política centralitzadora de «pau social» que va posar fi als conflictes causats per la comunitat cristiana amb les minories religioses, encara que no amb els conversos (a més de provocar altres problemes, no menys importants) : després de conquerir el regne de Granada, van expulsar als jueu s el 1492 i als morisc s el 1502.

Bàndols i "Mals usos" senyorials

En un altre ordre de coses, l'oligarquia urbana, on existia, es va aproximar als interessos de la noblesa i es va posar en contra de la plebs. La resposta de la massa social pobra era el de la revolta urbana, per exemple, les bàndols de les faccions riques i pobres de Barcelona, conegudes amb els noms respectius de la Biga i la Busca entre 1436 i 1458:

• La Biga era el grup de classe alta burgesa, importadors de teixits de luxe, que a si mateixos s'anomenaven «ciutadans honrats» i dominaven els organismes de govern de Barcelona; aquests desitjaven liberalitzar el comerç i monopolitzar el govern urbà.
• Davant, la Busca, artesans acomodats (menestrals i obradors) partidaris del proteccionisme comercial, per salvar els seus negocis, i desitjosos de compartir el poder municipal. Els conflictes van arribar a ser bastant violents. El rei Alfons V el Magnànim desitjava poder cobrar les taxes que necessitava dels oligarques bigaires, així que va decidir posar-se al costat de la Busca, encara tèbia. Així comptaria amb el suport de poble: va acceptar les seves demandes de democratització i reformes socials. No obstant això, les dissensions entre els buscaires, imputables a l'heterogeneïtat del seu origen, van permetre, a poc a poc, que la Biga tornés a recobrar el control de la ciutat.

«Temps feia que tots els pagesos de remença estaven al límit de la resistència de les grans i injustes servituds a les quals els senyors com el baró els tenint sotmesos. En Molts camps s'aixecaven grans creus i en els Llindars de les cases hi havia fossars i banderes negres que simbolitzaven voluntat de lluita i mort. »

El progressiu poder econòmic de la noblesa va fer que aquesta reclamés més poder polític a la monarquia, per al que es va dedicar a conspirar per debilitar el poder reial. Es tractava de mantenir una monarquia que assegurés l'ordre social, però feble, per poder ser dominada per una noblesa forta. Quan Ferran d'Antequera va arribar com a rei a la corona d'Aragó, necessitava algú en qui recolzar-se i es va veure obligat a permetre als nobles reviure mals usos contra els seus pagesos, els Pagesos de remença. Aquests camperols estaven adscrits a la terra senyorial, però tenien dret a lliurar pagant un tribut. Les condicions dels remences s'endureixen fins fer-se insuportables a 1440, de manera que decideixen crear una germanor per defensar els seus drets anomenada Sindicat de Remences . Els remences aconsegueixen organitzar-se i es comprometen a pagar el estipulat per recobrar la seva llibertat, però, com el rei estava absent en Nàpols, el Consell de Catalunya l'hi impedeix començant els disturbis. el 1455 es va arribar a una mena de pacte i el conflicte va quedar latent. La qüestió dels remences va acabar barrejant-se amb les guerres civils de Joan II d'Aragó. Acabades les guerres civils aragoneses, el problema dels remences va ser l'últim a solucionar en la Sentència arbitral de Guadalupe, 1486.

Una cosa semblant passa fora de Catalunya, per exemple, en Castella, fins que el rei Pere I de Castella (1350-1369), va intentar parar els peus als nobles i afavorir el naixement d'una burgesia industrial que no existia i protegir les poques Behetrías i patrimoni reial que encara quedaven. La resposta de la noblesa va ser propiciar una guerra civil afavorint al seu germanastre, Enric II, a qui van prometre el tron a canvi de mantenir un poder real feble i una noblesa forta. És un període de guerres civils comú a tot Europa (a França és la Guerra dels Cent Anys, en Anglaterra la Guerres de les Dues Roses).

Behetrías

Les Behetríass eren comunitats de camperols que, no sent lliures, tenien dret a pactar la seva comanda a un senyor de la seva elecció, arribant a un acord sobre les condicions de la seva servitud. Les Behetrías (legislades per Alfons X en les Set Partides), s'ubicaven al nord de la vall del Duero, en zona de Merindades, i van ser censades per Pere I en el llibre Becerro de les Behetrías de Castella aproximadament a 1352. En aquest document s'aprecia que moltes d'elles s'havien convertit ja en senyorius. Poc abans, el 1351, en les corts de Valladolid es va reclamar la seva conversió general en pairal, ja que provocaven molts conflictes. El rei va estar a punt de cedir, però el seu privat, Juan Alfonso de Alburquerque el va convèncer que protegís la llibertat dels seus pagesos.

Mals usos

Les Malfetrías són els crims dels nobles contra el poble pla, però el més comú era recórrer als "mals usos" ja abandonats per inhumans i contraris a la justícia tant consuetudinària com la de les Set Partides. A la corona de Castella aquestes abusos són incomptables, algunes d'elles molt sagnants. Entre les més destacades podem citar la de Palència (única gran ciutat castellana sotmesa a un senyor). L'any 1315 els Palència es van aixecar contra el seu bisbe pels abusos, com no paraven, van arribar a capturar el bisbe i maltractar-, quan va poder escapar, va demanar justícia al rei Alfons XI i aquest va condemnar a mort a 30 ciutadans. Semblant va ser l'episodi de Paredes de Nava, vila de reialenc lliurada per Enric II al seu cunyat. Però els pagesos, aferrats a la seva llibertat, van assassinar al nou senyor a 1371, al que va seguir una duríssima repressió del rei. Així podem seguir amb Benavente a 1400, el vall de Buelna a 1426, Salamanca a 1453, Tordesillas a 1474...

Bàndols

A l'oligarquia urbana sense títol de noblesa eren els anomenats "Homes bons". Aquests burgesos adinerats s'unien a la noblesa per prosperar, que actua en contra el poble pla, és a dir, "la gent del Comú". A causa de la crisi generalitzada, els pagesos fugien del camp a refugiar-se a les ciutats. Però, com no tenien ofici reconegut formaven un grup d'assalariats quasi marginat anomenat "Gent menuda" . Moltes vegades, les contradiccions provocades per la crisi (inflació, ruïna, atur, mendicitat), posaven als "Homes bons" al costat de la noblesa i contra les "gent del Comú" per tal de controlar el poder de les ciutats i viles de reialenc. Així, moltes ciutats i comarques es polaritzaven, com hem vist que va passar a Barcelona amb la Biga i la Busca, però abans es van enfrontar els Guix i els Ametller. A Vic els nyerros lluitaven contra els Cadell, en Saragossa els Lluna contra els Urrea i en València els Centelles contra els Vilaragut ...

A Castella, potser els casos més famosos siguin els enfrontaments dels bàndols de Salamanca: el de Sant Benet i el de São Tomé. Durant el regnat de Enric III de Castella el problema de les bàndols urbanes va ser tan greu, que el sobirà va haver de nomenar corregidors amb la missió de pacificar les ciutats i representar al rei com a àrbitre de les disputes.

el 1465, en el regne de Navarra la pugna entre agramontesos i beaumontesos ; i, en el País Basc, la rivalitat entre Oñacinos i Gamboí . Fins i tot el regne de Granada va patir aquestes rivalitats: Zegrí contra Abencerrajes, dividits en diferents bàndols, s'enfrontaven en lluites fratricides.

Vegeu també: Casa de la senyora Maria la Brava §  Els Bans, i regne de Navarra §  Evolució històrica

• Oñacinos contra Gamboí
• # _Toc5010841 El Regne de Granada al segle XV

Germandats

Les Germandats són associacions de camperols autoritzades per la corona i destinades a la defensa d'interessos comuns; sovint, a aquestes germandats s'unien també nobles i burgesos per motius personals. L'Edat d'or de les germandats és el regnat de Enric IV de Castella. La germandat més rellevant d'aquest període és la que va sorgir a Galícia amb el nom de Hirmandade, els camperols van acabar descontrolats provocant diverses onades revolucionàries conegudes com Revoltes hirmandiñas. Hi ha hirmandades gallegues des de mitjan segle xiv, encara que les més actives són del segle XV, el seu objectiu era acabar amb els ...:

«

"enterament dins Rouba, Furtado i omissions i mortes de homes i mals i trencaments de camins i outros Força. "(per destruir fortificacions nobiliàries)" per enderrocar, perquè dezían que de les dites fortaleses es facilita molts mals, perquè robaven i prenien als homes i els calaven "

»

A la lluita es van unir cavallers, nobles clergues, ciutats senceres i, sobretot, camperols. L'organització hirmandiña va ser modèlica: amb els seus propis batallons de cent homes, anomenats colles, van destruir més de 130 fortaleses feudals. El mateix rei va utilitzar als hirmandiños per soscavar el poder de l'oposició nobiliària favorable a l'infant Alfons (el seu rival). A partir de 1467 la noblesa es va allunyar de Galícia fins a la derrota dels hirmandiños a mans de l'arquebisbe de Santiago de Compostel·la Alonso I de Fonseca al comandament d'una coalició castellano-Portuguesas a 1469, mentre eren abandonats pel rei a la seva sort. Paral·lelament a la gallega, s'havia creat la Germandat de les viles de Gipuzcoa i la Santa Germandat castellana a 1464: durant dos anys el Enric IV utilitza als agermanats contra els seus enemics. Però, els camperols, veient que els seus propis interessos eren relegats a segon pla, es descontrolen. Mort l'enemic de l'rei, el príncep Alfons, l'oposició firma amb aquest el Tractat dels Toros de Guisando que suposa la fi de la germanor castellana el 1468, la qual va ser delmada ...:

«

"els Cavallero de Salamanca van fer un gran destrossa i matança en els de la germanor ... de manera que oprimir als plebeus "(Galindez de Carvajal, 1502)

»

És cert que els intents de agermanar continuar, però el pacte entre Enric i la seva germanastra Isabel va acabar amb les possibilitats del poble pla.

Com veiem, des de mitjan segle XIV fins al segle XV no hi ha un moment de pau a la Península.

• D'una banda, en la Corona de Castella, els nobles van prosperar prenent partit ara per un, ara per un altre bàndol, a canvi d'mercedes, determinades prebendes o senyorius feudals; d'aquesta manera, zones que fins aleshores s'havien lliurat del feudalisme, cauen en mans aristocràtiques en forma de primogenitura s. Els mayorazgos són formes de propietat feudal blindades (per dir-ho d'alguna manera), reconegudes legalment, que no poden ser venudes, ni dividides i el noble mai no pot perdre els seus drets sobre elles, només les pot heretar el fill gran. Un exemple vàlid és la Comunitat de Vila i Terra de Medina del Campo. Aquest concejo va néixer com a territori lliure de feudalisme, és a dir, era territori de Realengo, però reis com Enric II o Juan II es van veure obligats, per aconseguir el suport necessari, a retallar trossos per donar-en senyoriu als nobles. Castrejón i Alaejos són atorgats a la família Fonseca, i altres nobles reben els feus de Carpio, Cervillego, Rubí o Pozal de Gallinas.

• En canvi, a la Corona d'Aragó la força de la noblesa va ser ràpidament tancada en els seus "justos límits" per Pere el Cerimoniós a la batalla de Épila (1348) i Alfons V va suprimir definitivament els mals usos, concedint el dret de llibertat als pagesos a 1457. Des de llavors els grans d'Aragó es comptaven amb els dits d'una mà (comtes de Pallars, comtes de Urgell, comtes de Cardona i comtes de Híjar). El veritable poder polític català va recaure en mans de la poderosa burgesia urbana. Tot semblava conduir a un regne aragonès oligàrquic i burgès, potser fins i tot una "república coronada", de no haver estat per la tremendes contradiccions socials que imperaven en tota Europa.

Poder polític

Tot i que la rivalitat pel poder entre la corona i la noblesa, així com les intrigues palatines, són un constant en l'Espanya Medieval, és amb la dinastia dels Trastàmara quan la crisi política arriba a la seva culminació, tant en la corona d'Aragó, com, sobretot, a la corona de Castella. El procés era cíclic: el rei de torn, per consolidar els seus suports, donava molt poder al seu hereu i als seus cabalers, però en morir, els cabalers reclamaven forts prebendes i provocaven fins i tot guerres civils. El nou rei havia de buscar suport de nou en la seva família afavorint al màxim, així solucionava el seu propi problema, però sembrava el problema al seu successor.

Corona de Castella

L'any 1325 acaba la minoria d'edat del rei Alfons XI, qui decideix consolidar el poder monàrquic, posar fi a la independència de les ciutats i les corts, però col·laborant amb els nobles per aconseguir la pacificació del regne i per combatre els Benimerins que amenaçaven l'estret de Gibraltar. El rei va topar amb innombrables dificultats, entre elles, contínues revoltes nobiliàries que va poder dominar a la vegada amb energia i diplomàcia. Així, va aconseguir la submissió de la noblesa en un acord (1336) i després, ocupar-se del problema de l'Estret, derrotant als Benimerins a la Batalla del Salado (1340). Alfons XI de Castella va morir a la campanya de Granada a causa de la pesta negra.

Guerra dels Trastàmara (1366-1369)

Article principal: Primera Guerra Civil Castellana

«El rei senyor Pere regne en pau, sense altre que portar un títol, deu è sis anys complert, del dia que el rei Alfons el seu pare fi al real de Gibraltar al mes de març, segona dit avemos, any del senyor de mil è tres-cents è cinquanta anys, fast que el rei senyor Enric va entrar al Regne, é es va dir rei a Calahorra al mes de març, any del Senyor de mil tres-cents è è seixanta è sis, é de l'Era de Cèsar de mil è quatrocientos è quatre anys; è regne tres anys en contesa amb el rei Enric. »

Com a conseqüència de la prematura mort de Alfons XI, el rei Pere I va ser coronat amb només 16 anys; donada la seva joventut era necessari trobar algú de confiança que li assessorés en el govern. Així van tornar les intrigues i rivalitats per aconseguir la privadesa del rei. El vencedor va ser Juan Alfonso de Alburquerque, els perdedors, els fills il·legítims de Alfons XI, Enric, Fadrique i Tello juntament amb els seus partidaris. A mesura que Pere I creixia, es feia més patent el descontentament general amb la seva privat, el de Aburquerque. Quan el rei es va considerar autosuficient, va prescindir dels seus serveis i va decidir governar personalment, sense privats. És més, Pere I va començar a atorgar càrrecs de confiança a l'oligarquia castellana, mercaders i gestors de gran vàlua, però sense títols, molts d'ells eren fins i tot jueus o conversos. Aquesta política va oferir grans beneficis econòmics a la corona, però va posar en contra a la noblesa que tenia en els càrrecs palatins una de les seves fonts de riquesa i poder.

Els nobles es van organitzar al voltant dels germanastres de Pere I, els esmentats Enric i Frederic, però van ser derrotats el 1353. Enric es va haver de refugiar a França. El rei, que se sent poderós, decideix eliminar la noblesa com competidora política: no dubta a deposar eclesiàstics, nomenar mestres d'ordes militars, executar nobles dissidents (entre ells, el seu propi germanastre, Frderic), imposar tributs, confiscar propietats Nobili ... És llavors quan els seus enemics van començar a cridar- El Cruel i els seus partidaris El Justicier.

Causa de les seves pactes amb Anglaterra a la Guerra dels Cent Anys, Pere I va decidir atacar la Corona d'Aragó al voltant de 1357. El rei d'Aragó, en clara inferioritat davant dels castellans, va aconseguir l'ajuda de mercenaris francesos que venien comandats pel germanastre fugit: Enric de Trastàmara. Aquest va decidir donar suport als aragonesos amb la condició que aquests li ajudessin a convertir-se en rei de Castella. Els aragonesos, amb els reforços de francesos van entrar victoriosos a Castella i van coronar a Enric II a Burgos, però Pere I va saber maniobrar, i reforçar les seves tropes amb mercenaris anglesos, derrotant el seu germà a la Batalla de Nájera (1367). No obstant això, malgrat els seus esforços militars, Pere I estava perdent suport social a causa del seu excessiu autoritarisme, a més s'havia quedat sense fons i, en no poder pagar als mercenaris anglesos, aquests li van abandonar.

Enric II contraatacar apoderant-se de bona part del regne, fins que les seves tropes es van enfrontar a les de Pere I, molt minvades i desmoralitzades, en Montiel (1369). La derrota va obligar a Pere I a refugiar al castell de l'esmentada localitat, però Enric II li va tendir un parany, fent-li creure que podria fugir, li va fer sortir assassinant personalment.

Vegeu també: Pere I de Castella

Període de consolidació monàrquica

El regnat de Enric II, un cop satisfetes les promeses als nobles que li van donar suport, va intentar, per tots els mitjans, tornar al statu quo del seu pare, Alfons XI. Va mantenir contenta, però a ratlla a la noblesa ia les grans ciutats, va tornar a confiar en els jueu si va afavorir la recuperació després de tan llarga guerra.

Batalla d'Aljubarrota: els arquers anglesos decanten la victòria cap a Portugal en contra dels Castellanos.

No hi va haver tanta sort amb Joan I, el seu fill i hereu, que tenia ambicions hegemòniques respecte a tota la Península Ibèrica, el que el va portar a atacar Portugal , sent derrotat a Aljubarrota a 1385. El pitjor estava per arribar, ja que l'atac a Portugal va donar peu a seus aliats anglesos a tornar el cop. Aquests anaven dirigits pel gendre del finat, Pere I, el duc de Lancaster, amb la pretensió de recuperar la corona (i, de passada, desestabilitzar el suport castellano als francesos a la Guerra dels Cent Anys). La dura resistència oferia pel rei de Castella va obligar a un pacte favorable a tots dos bàndols. El fill de Joan I, Enric, casaria amb la filla del duc de Lancaster, Catalina, néta de Pere I el Cruel a 1387. Així, Joan I va poder tornar a la política de recuperació interior i consolidació del poder regi iniciada pel seu pare.

De nou una mort accidental prematura del sobirà fa que Enric III sigui coronat als onze anys. Les minories d'edat dels reis són sempre un brou de cultiu per a la inestabilitat: de fet, l'anarquia va ser un fet entre 1390 i 1393. Amb la majoria d'edat, el rei va seguir el costum iniciada amb Alfons XI i seguida per tots els Trastàmara: anul·lar políticament a la noblesa, reduir les prerrogatives de les corts i les ciutats i enfortir la corona. Tanmateix, això va tenir un preu, Enric III va haver de recolzar contínuament en el seu oncle Ferran d'Antequera, que va acabar convertint-se el l'home més poderós de Castella i en algú imprescindible per al monarca: a 1406, Enric III emmalaltir i Ferran es va fer càrrec del govern. Va atacar el regne de Granada i va conquerir Antequera, de manera que al seu poder polític i econòmic unia el seu prestigi militar.

Quan l'oncle i favorit del rei va ser elegit rei de Aragó a 1412, com Ferran I, no només no va renunciar a la seva regència, sinó que va emprar els pocs anys de vida que li quedaven per assegurar el futur dels seus fills en Castella, el que provocaria una nova situació de crisi, per no dir de guerra civil.

Don Álvaro de Luna i els Infants d'Aragó

Els fills de Ferran d'Antequera, als quals es coneixia amb el nom genèric dels Infants d'Aragó , van aprofitar tot el seu poder i la minoria d'edat del nou rei, Joan II, per intentar controlar Castella. Aquests infants eren Joan , duc de Peñafiel i futur rei de Navarra (i hereu del seu germà en la corona d'Aragó), Alfons , rei de Aragó, i Enric , comte de Villena i Mestre de l'Orde de Santiago. Aquests comptaven amb el suport de Portugal, Anglaterra, Aragó i Navarra (a més de gran part de l'alta noblesa castellana) i es deixa a Castella i al seu rei una clara situació d'aïllament, amb l'únic suport de França.

No obstant això, Joan II va comptar amb l'ajuda d'un home de confiança d'energia excepcional, el Conestable Don Álvaro de Luna. Convertit en favorit del rei, va expulsar als Infants a 1430. No obstant això, malgrat la seva inqüestionable fidelitat a la corona, el cert és que actuava amb massa autonomia, de vegades incomplia la llei arbitràriament, es comportava despòticament i acumulava massa poder. El rei, amb molt poc caràcter, es va deixar convèncer que era perillós per a la seva regne i va desterrar el senyor Álvaro de Luna a 1439. Aquest relliscada va ser aprofitat pels Infants d'Aragó que van tornar a atacar Castella, fent presoner al rei a 1443. Però el Conestable va tornar a temps, infligits un contundent derrota a la Primera Batalla d'Olmedo (1445), en què va morir un dels infants: senyor Enrique el comte de Villena. La guerra va acabar favorablement per Castella.

Quan el senyor Álvaro de Luna es considerava gairebé intocable, va perdre el favor del rei Joan II, a causa de la influència de la seva segona esposa, Isabel de Portugal i de Bragança (mare de Isabel la Catòlica), i de Juan Pacheco, que aspira a ser el nou privat del rei. Aquell va ser acusat per l'assassinat d'Alonso Pérez Viver (comptador major del rei) i condemnat a mort. El omnipotent privat real va ser ajusticiat a Valladolid, el 1453. L'any següent va morir el mateix Joan II veient com un gran nombre de llocs de reialenc havien passat a mans dels nobles.

Enric IV i el seu germanastre Alfons (1454-1474)

El provincial ha arribat
a orquestra cort reial,
de nous malnoms carregat,
gans de dezir mal .. .

Ah, fra capellà major,
senyor Enrique de Castella,
¿a com val l'ardor
que porteu a la vostra cadira?

Des de la primera batalla de Olmedo, el descontentament dels nobles que havien ajudat a Joan II i als que l'|Conestable havia deixat de banda, havia anat en augment i es va concentrar al voltant del hereu encapçalats per Juan Pacheco. Quan l'hereu va ser coronat com Enric IV de Castella , estava tan dominat per la seva seguici que amb prou feines tenia autoritat moral en el regne, tot i això, Juan Pacheco va començar a actuar, de nou, al marge de l'aristocràcia. Encara que els primers anys del govern del rei van ser fructífers en l'àmbit econòmic, social i de política exterior; l'alta noblesa exigia la seva part i la monarquia no podia pagar un preu tan alt.

El bàndol antirrealista es va configurar a l'entorn del arquebisbe de Toledo, Alfons Carrillo, el Comte de Haro, l'Almirall senyor Enrique i el Marquès de Santillana. Malgrat els intents dels seus familiars, el rei no va ser capaç d'enfrontar a la responsabilitat d'iniciar una guerra contra aquests enemics i depurar l'oposició. Els nobles contraris, en veure tal pusil·lanimitat, escenificar l'Farsa d'Àvila a 1465: un ninot que representava al rei va ser deposat, mentre els dissidents coronaven al seu germanastre, l'infant Alfons, que tenia 11 anys. La corona de Castella es va sumir de nou en l'anarquia. Quan, finalment, Enric IV es va decidir a combatre, va derrotar els seus opositors a la segona batalla de Olmedo , 1467; poc després, el seu germanastre i rival, l'infant Alfons moria prematurament a 1468. No obstant això, tot i tenir tot a favor, el rei va tornar a mostrar el seu caràcter tímid, negociant amb els vençuts. Ells van aprofitar per oferir el tron a la seva germanastra Isabel. Però ella, que tenia molt clara la idea de la monarquia, es va negar, perquè això hauria suposat convertir-se, com ho va fer el seu difunt germà Alfons, en una titella.

No obstant això, Isabel no menysprear l'ocasió; aprofitar la manca de caràcter del seu germanastre, el rei, aconseguint d'aquest que desheretat a la seva pròpia filla Joana i la posés a ella en el primer lloc de la línia successòria, a canvi que el marit de la futura reina fos elegit per Enric IV: Tractat dels Toros de Guisando , 1468.

Isabel, que en secret havia rebut el suport del rei Joan II d'Aragó, ja tenia concertat el matrimoni amb el seu cosí Ferran, hereu al tron del seu pare. Es va casar clandestinament a 1469, en Valladolid, sense permís del rei de Castella. Com eren cosins, havien obtingut una butlla del papa valencià Alexandre VI. Quan el casament va transcendir, va quedar clara la total aliança de Isabel amb la Corona d'Aragó: de nou l'amenaça aragonesa planava en Castella, fins i tot els enemics de Enric IV es van alarmar, la guerra civil era inevitable.

Isabel de Castella i Joana la Beltraneja, la "Segona Guerra Civil Castellana" (1474-1476)

Article principal: Segona Guerra de Successió castellana

Ferran i Isabel

El matrimoni entre Isabel i Ferran invalidava el Tractat dels Toros de Guisando i, per tant, tornava a convertir Joana a hereva. No obstant això, Isabel es va encarregar d'airejar la impotència de Enric IV, al mateix temps que acusava la seva dona d'infidelitat. Segons els rumors difosos, Joana seria filla d'un dels homes de confiança del rei, Beltrán de la Cueva , per la qual cosa van començar a anomenada "la Beltraneja".

A la mort del rei, el 1474, Isabel es va coronar reina d'Castella i el seu marit Ferran rei consort. Per aconseguir suports, Joana es va casar amb el rei Alfons V de Portugal el qual va signar una aliança amb França. Es va posar, doncs, un importantíssim joc de forces que podria marcar el futur de gran part d'Europa occidental:

• Isabel , suposada reina de Castella i Ferran, hereu de Aragó, juntament amb una part de l'alta noblesa encapçalada pel clan dels Mendoza. Comptaven per descomptat, amb el suport de Aragó, Navarra, Anglaterra, Borgonya, Bretanya i Nàpols.

• Joana , també presumpta reina de Castella , amb el suport de Portugal i França.

Es jugava alguna cosa més que el tron de Castella, ja que, segons vencés un o altre bàndol, Castella s'uniria dinàsticament a Regne de Portugal oa la corona d'Aragó. L'estat resultant seria molt diferent. També el tipus de monarquia, ja que Isabel plantejava una monarquia autoritària i independent de l'aristocràcia, mentre que Joana representava una corona feble i una noblesa poderosa.

La victòria de Isabel i Ferran sobre les tropes portugueses a l'Batalla de Toro, 1476, va conduir a la unió dinàstica amb Aragó i pacificar Castella, si més no fins a l'arribada de Carles V, ja el 1516.

Corona d'Aragó

Abans de relatar les peripècies polítiques que pateix la corona d'Aragó cal deixar clara un circumstància concreta. Mentre que la corona de Castella, al marge de diferències socials o religioses, tots els súbdits es consideraven de la mateixa nacionalitat, en la de Aragó havia arrelades diferències nacionals entre els habitants dels quatre regnes: el principat de Catalunya, el regne d'Aragó, el regne de València i el regne de Mallorca. A la corona d'Aragó un barceloní era considerat estranger a València i el mateix podria dir dels baleàrics que anaven a Saragossa. Això va condicionar l'existència d'un pactisme tradicional i obligat, així com que els conflictes fossin més nombrosos, però menys destructius que en Castella.

Pere el Cerimoniós

Aquest rei (1336-1387), fill de Alfons el Benigne, va pujar al poder amb una corona d'Aragó desmembrada: el regne de Mallorca es negava a acceptar el vassallatge al nou sobirà i el regne de València havia estat lliurat als seus germanastres, Fernando i Juan de Castella. A més, la seva madrastra Elionor de Castella tenia grans influències en les corts de Barcelona. La seva coronació va suposar, fins i tot, un dur enfrontament entre les corts catalanes i les aragoneses. No obstant això intervenció en la Batalla del Salado, contra els Benimerins de l'Estret, li va permetre comptar amb el agraït suport del rei català Alfons XI. Així, Pere va poder pacificar i unificar la corona, i centrar-se en els problemes mediterranis. Pere el Cerimoniós va haver de fer front a la Pesta negra, a la rebel·lió de Sardenya i als atacs genovesos. Malgrat els seus nombrosos èxits militars, la guerra catalano-genovesa s'imbriquen en la confusa xarxa d'aliances provocada per la Guerra dels Cent Anys i no va tenir cap fins al segle XV.

La inclinació del rei cap als problemes mediterranis va produir cert abandonament del regne d'Aragó. Així, la noblesa va aprofitar per alçar-se contra Pere el Cerimoniós a 1346. Els revoltats van formar l'anomenada Unió aragonesa que no va poder ser derrototada (després de diversos vaivens militars) fins a la Batalla d'Épila (1348).

No acaben aquí els problemes, la pujada al tron de Pere I de Castella i les complexes aliances derivades de la Guerra dels Cent Anys, acabés provocant l'anomenada «Guerra dels dos Peres» (1356-1365). L casus belli va ser l'aliança del rei català amb els genovesos i les disputes frontereres a Aragó i València: Tot de la vàlua militar del Pere aragonès, el Pere català va jugar les seves cartes més avantatjoses, que són: la potència demogràfica de Castella (amb més de cinc milions de habitants), davant la d'Aragó (amb un milió d'habitants), i l'autoritat de la monarquia castellana, sense contrapès a les corts, les ciutats ni la noblesa (a oposicions, la corona d'Aragó havia de consultar a les corts de cada regne cada lleva o cada impost extraordinari, el que demorava el procés de preparació de tropes diversos mesos). Els clars desavantatges de la corona d'Aragó obligar a pactar amb Enric de Trastàmara, que com hem vist era germanastre del rei de Castella i pretendent al tron. La Guerra dels dos Peres va suposar un desastre inútil per a les dues monarquies i va derivar en la Guerra civil Castellana que ja hem tractat.

Fills de Pere el Cerimoniós: Joan I i Martí l'Humà

Joan I constitueix un trist exemple de mal govern, desinterès, manipulació i corrupció, arribant a ser acusat de preparar falses invasions per poder obtenir diners de les corts. En efecte, Joan I d'Aragó (1387-1396) no tenia ingressos suficients per la seva política, es va desinteressar pels problemes mediterranis i es va envoltar de consellers corruptes. Davant la reiterada negativa de les corts de donar-li diners, es va veure obligat a demanar préstecs, arribant a estar totalment dominat per la seva prestador (Luqui Scarampo) a qui va arribar a deure 68.000 florins. Aquest financer, a més, corrompre als seus consellers que van ser acusats de rebre comissions i d'enviar al rei a caçar per distreure dels assumptes de palau. El seu govern es caracteritza per l'anarquia social i per la pèrdua de prestigi de la corona, no només interior, sinó a tot Europa: «Els mercaders i altres que van fora dels vostres regnes fan escarni de vós dient que el rei no té què menjar».

Per això la majoria del regnat de Martí l'Humà (1396-1410) va estar dedicat a posar ordre en el país i en les seves relacions mediterrànies. Malgrat els seus esforços (l'victòria de Sant Luri, 1409, a Sardenya i la pacificació de Sicília), el declivi catalano-aragonès a la Mediterrània era un fet. Els castellans s'havien convertit en una potència marítima i els seus corsaris es fica massa en el comerç català. A l'interior, com a mínim recuperar la jurisdicció de moltes de les terres perdudes, amb l'ajuda dels seus propis habitants (ja que la corona seguia amb molts problemes monetaris). En aquesta època molts pagesos es van adonar de la seva situació, els remences, i en prendre consciència van començar a organitzar-se amb les conseqüències amunt exposades. No obstant això, el rei va perdre el seu únic fill legítim i es va quedar sense hereu, tot i que va proposar al seu bastard Frederic, no va ser acceptat pels tribunals ia la seva mort es va plantejar a l'qüestió successòria i dos anys sense monarca anomenats Interregne.

Compromís de Casp i Casa de Trastàmara

L'interregne i la seva culminació, el Compromís de Casp (1410-1412), van posar en evidència les divisions polítiques entre els diferents regnes de la corona d'Aragó. Entre els diversos pretendents que es van presentar, Ferran d'Antequera va ser el que millor va jugar les seves cartes: comptava amb enormes riqueses (al contrari que els anteriors reis de la corona), es va guanyar el suport dels valencians a través de sant Vicent Ferrer, donant suport al papa Benet XIII, va ocupar el regne d'Aragó amb el pretext de protegir els compromissaris (en realitat, per pressionar) i va dividir els únics que podien rebutjar, els catalans. La casa de Trastàmara va entrar a la corona d'Aragó.

No obstant això, com s'ha vist, el nou rei Ferran I d'Aragó , no va renunciar a la regència que exercia en Castella. La seva autoritat va ser discutida per un altre pretendent al tron, Jaume d'Urgell, però va trigar poc a derrotar-lo. El seu curt regnat (1412-1416) va ser, des del punt de vista polític, molt transcendent: un dels seus fills va ser rei d'Aragó (Alfons V), un altre rei de Navarra i, després, també d'Aragó (Joan II), un altre va ser gran mestre de la Orde de Santiago (Enrique) i va casar a la seva filla Elionor amb l'hereu al tron portuguès. Pacificà Sardenya i Sicília i va signar treves amb Gènova, Egipte i Marroc. Al decidir-se, en el Concili de Constança, la destitució del papa Luna, Benet XIII, Ferran l'abandonà sense miraments (1416). Sense cap dubte, durant els últims anys de la seva vida, Ferran d'Antequera es va convertir en l'home més poderós de la Península Ibèrica i un dels més influents d'Europa Occidental.

Alfons V d'Aragó, el Magnànim (1416-1458) el fill gran de Ferran, es va veure obligat a assumir la responsabilitat de protegir els seus germans els Infants d'Aragó, però sense gaire convenciment. El que de veritat li atreia a ell era la política mediterrània, ja que era, personalment, un ric mercader. L'obligació d'ajudar els seus germans en les lluites castellanes va ser un fracàs militar i el va obligar a sotmetre's a la voluntat de les corts catalanes, que mai abans havien tingut tant poder. Les mateixes talls van obligar al rei a signar amb Castella les Treva de Majano a 1430. Un cop es desempallegà de l'obligació castellana, va deixar el seu germà Joan a càrrec dels assumptes peninsulars i va anar a Nàpols a reclamar el tron del regne. Tot i que no va obtenir victòries militars, va arribar a un acord amb el senyor de Milà, Felip Maria Visconti, per repartir-se la influència en Itàlia: per Milà al nord, per Nàpols al sud. Alfons va ser coronat a Nàpols a 1442. Anys més tard va signar el tractat de Lodi (1454), juntament amb Milà, Florència i Venècia, per combatre a qualsevol enemic exterior comuna, especialment els francesos i els turcs. Alfons va morir a Nàpols a 1458 i va ser succeït pel seu germà Joan, que era també rei de Navarra.

Joan II d'Aragó

Joan, fill de Ferran d'Antequera i germà del rei d'Aragó, Alfons V, amb qui va col·laborar durant el seu regnat com lugateniente, havia accedit al tron del regne de Navarra pel seu matrimoni amb Blanca de Navarra, era doncs un mer consort. A més, l'hereu legítim segons el testament de la reina era el primogènit Carles, el príncep de Viana. Però l'ambició dels Trastàmara no podia conformar amb això i tot el seu regnat a Navarra es va enfocar a aconseguir ser el sobirà i desfer-se del seu fill, el Príncep de Viana.

Quan la seva esposa Blanca va morir (1445), al mateix temps que ell mateix era derrotat per Álvaro de Luna a Castella (el que li deixava sense els seus boníssimes possessions en aquell regne); decidir donar el pas decisiu i ser rei, encara que fos il·legítimament. Per a això maniobrar, aprofitant les bàndols navarreses, i va aconseguir suficients partidaris per als seus propòsits. Però Carles de Viana no es va quedar de braços creuats i va declarar la guerra al seu pare (1451-1461): reclutar el suport dels muntanyencs de Beaumont (beamonteses) i del propi conestable català, Álvaro de Luna. Però Joan II el va derrotar una i altra vegada, alhora que es casava amb la castellana Joana Enríquez (1447) que li donaria un fill, el futur Ferran el Catòlic.

L'any 1458, a causa de la mort del seu germà, va heretar la corona d'Aragó , però les corts catalanes se li oposen rotundament, exigint que reconegués els drets del seu enemic, el príncep de Viana. En aquest moment, els problemes navarresos i els aragonesos es van fusionar en el que seria la Guerra Civil Catalana (1462-1472). A Catalunya, Joan II es va procurar el suport de remences i buscaires, així com molts nobles dissidents. Els Catalans no desitjaven destronar el rei, només pretenien que aquest acceptés els seus punts de vista: principalment que la monarquia havia de ser controlada per les corts. Es pot dir que aquesta guerra civil era la lluita entre una concepció moderna de la monarquia autoritària (moderna perquè superava la concepció medieval) i la idea medieval i pactista catalana.

Davant la impossibilitat d'acord, els catalans busquen altres candidats al tron, que serien anomenats «reis intrusos de catalunya», però un darrere l'altre van desistint (el català Enric IV, Pere de Portugal, el francès Louis d'Anjou ...). L'arribada d'aliats estrangers va enllaçar, una vegada més, els conflictes peninsulars amb la Guerra dels Cent Anys. Finalment, Joan II va derrotar els catalans, que van signar l Capitulació de Pedralbes (1472). No obstant això, el rei va optar per la clemència, per pacificar el país, i va reconèixer els Privilegis i Furs Catalans.

Pel que fa a Navarra, les bàndols continuar, els governs i regències massa curts no van ajudar a la seva estabilització. Anys més tard, Ferran el Catòlic, amb el suport de la seva esposa, va convertir aquest regne en un protectorat català, fins que va ser annexionat definitivament a 1512, això sí, respectant els seus furs ancestrals.

---

El Regne de Granada

Article principal: Regne de Granada

Pati dels lleons, La Alhambra, Granada

Durant el segle XIV el regne de Granada està fortament consolidat com una petita potència artesanal i comercial, amb uns trets socials i econòmics ben definits. Granada tenia un comerç florent, controlat gairebé exclusivament per genovesos. La seva economia es basava en el cultiu de plantes no alimentàries, però de gran valor comercial (morera s per a la seda, canya de sucre, fruits secs. ..), que intercanviava per aliments. A més la seva artesania era molt apreciada a tot Europa. Però aquesta dependència alimentària obligava a comprar blat als castellans i als genovesos a preus superiors als del mercat. Aquest reducte cultural estava condemnat a desaparèixer. Només les crisis internes que va patir la corona de Castella permetre la seva supervivència, així que aquelles van desaparèixer, Granada va ser conquerida irremissiblement. Precisament una de les tàctiques castellanes va ser el bloqueig comercial, però va passar en temps dels Reis Catòlics, primer van succeir moltes altres coses:

Políticament, Granada pateix la xacra de les contínues conspiracions polítiques contra el sultà de torn, anys de traïcions i conjures unides al fiqués d'estats més poderosos: al principi els Benimerins de Marroc i, després, dels castellans.

Potser l'únic període de complet florida és el soldanat d'Muhammed V (1354-1359 i 1362-1391). Aquest sobirà, gràcies a les paries pagades al rei Pere I de Castella va aconseguir que «cap dels moros entrar a terra de cristians, cap ells a terra de moros perquè es ficiese cosa de comptar sigui» (Crònica del rei Pere ). Durant uns anys, Muhammed V va ser destronat pels seus rivals, però va recuperar el tron gràcies al suport català. Aquest segon regnat de Muhammed V va ser de pau i prosperitat per al regne de Granada.

A partir de la seva mort, i durant gairebé tot el segle XV, la desestabilització política va incrementant, la qual cosa s'agreuja a causa dels atacs castellans, els nobles recorren a la guerra contra Granada per guanyar prestigi militar (Ferran d'Antequera, Álvaro de Luna...). Dos bàndols es disputen el poder: els Abencerrajes (Banu Sarrach) i els Zegrí. Se serveixen es revoltes, cops d'estat, assassinats, intrigues palatines i aconsegueixen dividir la família reial, els Nazarí és en dues branques rivals que s'alternen esbojarradament en el tron. Destaquem, per la seva persistència, a Muhammed IX, el Zurdo, que va estar en el poder en quatre ocasions diferents (1419-1427, 1430 - 1431, 1432-1445 i 1448-1453) i altres tantes va ser expulsat del tron.

L'únic renéixer momentani correspon al soldà Abu-l-Hàssan Alí ibn Saad (1463-1482), que pacificar el país reprimint durament la revolta dels Abencerrajes, signant treves amb Castella, consolidant l'economia i el comerç ... Però aquest era el cant del cigne. L'arribada al tron de Isabel la Catòlica va suposar que tota la maquinària bèl·lica castellana esclafa el darrer regne musulmà a la península Ibèrica.

«Al recer d'aquesta revolta social, es planteja el problema de l'organització dels pobles peninsulars. Entre uns i altres es nuen llavors tantes relacions que era impossible la seva subsistència en la forma política consagrada al segle xii. Magnats castellans i aragonesos creuen les fronteres i es len al cor dels problemes polítics dels veïns; vaixells biscaïns i andalusos constitueixen l'equip lleuger de la navegació catalana i mallorquina d'aquest període, i davant les envestides franceses són els barcelonins els primers que es lusionen amb les llances castellanes que el seu príncep hereu podrà tasca de Segòvia. La monarquia del Renaixement s'està gestant a la Península-gestant amb signe català no per vidència mística, sinó pel simple empirisme de la seva demografia en auge, de la llibertat d'acció que reivindica la seva reialesa, i dels recursos que, tot i la contracció, continuen proporcionant els ramats transhumants de la Mesta-. »

Jaume Vicens Vives : Aproximació a la Història d'Espanya, cap. «El començament de les dissensions hispàniques», § 101

Enllaços externs

• Sefarad. Portal sobre la història dels jueus a Espanya
• Els regnes ibèrics en el segle XV

Precedit per: Baixa edat mitjana

Períodes de la Història d'Espanya

Succeït per: Antic Règim